domingo, 27 de diciembre de 2009

COMENTARI SOBRE LA DESCONNEXIÓ EMOCIONAL

Una amiga meva, que em va enviar un correu relatiu al temade la connexió/desconnexió emocional m'ha autoritzat a transcriure'l preservant l'anonimat.

COMENTARI MEU: Contesto avui el teu correu de dies passats, però m’agradaria que quedés clar que jo no sóc cap terapeuta, ni psicòleg, ni professional del tipus coach, ni un gurú o res que se li assembli. Jo tan sols parlo des de la meva experiència dels anys viscuts en aquesta Terra dels nostres amors. Per tant, tot el que dic o comento neix de les meves vivències, de las experimentals i també del que he après llegint o reflexionant. Per aquesta raó, el que jo penso, sento, experimento i he après no necessàriament ha de ser el camí per ningú més a fora de mi. D’acord?

Comento tot seguit els paràgrafs del teu correu:

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: Doncs… no se perquè et contesto, però la desconnexió es imprescindible per no abatre’t quan no connectes amb tu mateix, car que aquest mateix sentiment et provoca mes angoixa , que viure en una closca, dons com a mínim, et fa sentir segura, que no complerta.

COMENTARI MEU: Crec que entenc perfectament el que dius. Justament és això el que fem per a no patir: no sentir, però (com deia ahir en la nova entrada al blog) amb aquest no sentir allò que no volem ens perdem també sentir la vida, sentir la profunditat del que som, sentir de debò l’amor cap als altres i cap a nosaltres mateixos, i finalment acabem fent el que no volem, i disfressant les nostres necessitats convertint-les en raons aparents per a mirar pels altres (com si fóssim les persones més generoses del món).

Per a mi, no existeix cap raó que justifiqui que no connectem amb les nostres necessitats personals com a ser humà; ni tan sols els altres. Perquè si no ens tenim en compte primer de tot, segur que ens despotenciarem com a persones tard o d’hora i acabarem en mig de la depressió o del no saber cap a on anem.

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: També val a dir que encara que de vegades t’esforces per provocar canvis, aquest poden ser tan devastadors en el teu entorn que no poden dependre del propi egoisme de sentir-se be. Som sers socials i sempre qualsevol tipus d’amor comporta certa manca de llibertat . Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar , no crec que un esser viu , sol per molt complert que estigui, o sigui gracies a ell mateix tot solet.

COMENTARI MEU: Hi ha una dita Zen que diu que no cal que canviem res en la nostra vida, sinó que el que hem de fer és ser veritablement el que (els qui) som. Moltes vegades, quan volem canviar ho fem perquè sentim que no estem bé, i per això canviem de feina, de casa i fins i tot de parella, però aquest canvis de poc serviran si no van acompanyats d’un retorn al que som de debò com a persones (éssers únics i irrepetibles en cada cas), és a dir, a l’autenticitat del que som.

No es tracta de no ser egoistes, sinó de no anul·lar-nos com a persones, perquè al cap davall pot passar que la persona que pensi que s’està entregant als altres, sigui la persona més infeliç del món per no tenir-se en compte a ella mateixa, per no respectar-se a sí mateixa (recordo ara el conegut cas de les grans crisis de la Mare Teresa de Calcuta al final de la seva vida, encara que ara la vulguin fer Santa per interessos propagandístics de l’Església catòlica).

Naturalment, quan et decideixes a tenir-te en compte a tu mateix, ho has de fer des del jo bé / tu bé, que vol dir: jo em cuidaré a mi mateix i et cuidaré també a tu, jo em respectaré però a tu et respectaré, jo em tindré en compte però també et tindré en compte a tu, jo no em faré mal a mi però tampoc te’l faré a tu. Quina por hauries de tenir, doncs, des d’aquesta perspectiva, a ser devastadora?

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: L’amor amb amor es paga i l’amistat amb amistat es paga, i l’èxit professional té’l donen si volen, el altres … no depèn només de tu, creus que si et un bon pintor, per aquest sol fet tindràs èxit?, o cantant o etcetetc. Jo crec que no . Ho potser a mi m’ho sembla. De totes maneres no en facis gaire cas, es tard i tinc insomni...

COMENTARI MEU: Em fa l'efecte que entenc el que vols dir: que si et donen amor, tu en dones, i que si no, no en dones. Aparentment, sembla just, però ben mirat em sembla que no ho es tant, perquè al darrere d’aquesta afirmació n’hi ha una altra que seria: jo soc justa, jo no decideixo, em conformo i m’adapto a la situació, son els altres els que prenen les decisions. Però realment ets tu la que -imagino que per a protegir-te a tu mateixa- has decidit ser molt cautelosa en les relacions amb els altres i estar una mica a la defensiva.

En les teves paraules crec que apareixen “els altres” com els amos de la situació, perquè seran els que decidiran si t’estimen, si faran que tinguis èxit professional, independentment que tu siguis o no una bona persona o una excel·lent professional. I a mi això em sona, precisament, a una cessió als altres del teu poder, es a dir, a una baixa autoestima. I jo el que proposo amb els meus comentaris es justament el contrari: incrementar la autoestima i conservar el nostre poder sobre nosaltres com a persones. Es per aquesta raó que apel·lo constantment a que “tornem a casa”, o sigui, que tornem a tenir-nos en compte primer de tot a nosaltres mateixos, perquè –dóna-li tantes voltes com vulguis a l’assumpte- no podem donar allò que no tenim; no podem donar amor sinó en tenim prou cap a nosaltres. Màxim que podem fer, quan no ens estimem prou, es complaure els altres, aguantar, conformar-nos. I tot això generarà a la llarga ràbia i impotència.

¿Veus per què no puc estar d’acord amb tu amb això de “Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar”?

Les arrels profundes de l’amor són dins nostre, independentment de l’amor que els altres ens tinguin. Es veritat que quan érem petits depenien absolutament de l’amor dels altres, però ara ja som adults i podem prendre decisions sobre la nostra vida i, per tant, sobre com generar amor dins nostre per a escampar-lo després entre els altres.

Insisteixo: si no m’estimo prou a mi mateix, dubto molt que pugui sentir veritable amor pels altres. Podré sentir, si vols, respecte, reverencia, responsabilitat, obligació social, dependència, submissió vers ells, o el que sigui, però amor, amor, ho dubto, perquè ningú no pot estimar des del sentir-se poc estimat per exemple, i no estimar-te a tu mateix implica en el fons que no t’acabes de creure que els altres t’estimin o que tinguis dret a ser estimat pel sol fet de ser persona (es curiós que sempre lliguem aquest dret a les qualitats que tinguem: bellesa, intel·ligència, etc). Et faries creus de saber quanta gent pensa en realitat que no son gaire dignes de ser estimada

sábado, 26 de diciembre de 2009

LECTURA DE LES ENTRADES

Acabo d'adonar-me que Google fa la traducció al castellà de les entrades publicades. Simplement posant chesusmaria.blogspot.com, apareix el títol del Blog (La felicitat) i els qui no entenen el català poden llegir la versió traduïda al castellà.

Acabo de darme cuenta de que Google traduce al castellano las entradas publicadas. Poniendo, simplemente, chesusmaria.blogspot.com, aparece el título del Blog (La felicitat) y los que no entienden el catalán pueden leer la versión traducida al castellano.

viernes, 25 de diciembre de 2009

L’AMOR

He escrit aquesta paraula amb molt de respecte. Sé que està molt desgastada i que se n’ha abusat des de temps immemorials, però he gosat posar-la malgrat tot perquè us he transcric a baix algunes frases d’un llibre del Dr. Brian Weiss (conegut mundialment per la seva tècnica terapèutica de les regressions) que es titula: Sólo el amor es real.

La primera terapeuta que vaig tenir em va dir un dia que jo, per a treure’m de sobre algunes relacions o situacions que no m’anaven bé, havia arrencat de soca-rel altres coses que m’eren indispensables per a nodrir-me bé emocionalment. I això m’ha fet pensar sempre molt i molt en què passa quan perdem la connexió amb l’amor.

El Dr. Brian Weiss està convençut (i ha escrit molt sobre això) que l’amor és l’energia més poderosa de l’univers i que ho omple tot, fins al punt que assegura que l’amor és l’única realitat existent de debò. Val la pena buscar a Internet els seus llibres (gratuïts) i les entrevistes que li han fet de fa anys, però jo volia quedar-me amb una idea que deriva del seu pensament: sense amor (sense connexió amb l’amor) els humans no podem sobreviure. Per això ens passem la vida buscant-lo (buscant el benestar), perquè si és certa la hipòtesi del Doctor Weiss, nosaltres seríem una font (un cabal) d’amor que cerca sense descans connectar-se permanentment amb altres fonts d’amor i potser (una altra hipòtesi) amb la Font de tot amor.

Dic tot això, he de dir que tinc molt present que habitualment s’entén per amor un sentiment bastant diferenti que es diu enamorament. La veritat és que rebem a diari un bombardeig de notícies, d’invitacions, de suggeriments, de propostes a través dels mitjans de comunicació que ens poden fer arribar a pensar que la solució a tots els nostres mals rau a trobar la parella ideal (duri el temps que duri), però això no és l’amor en el sentit que tracta el Dr. Weiss i al que jo em vull referir. Al meu entendre, un enamorament podria ser un camí per aprendre a estimar, és a dir, per arribar a connectar-nos amb l’amor, però gairebé tots sabem que l’enamorament és com una mena de borratxera (un cocktail d’emocions, segons alguns) que ens envaeix i que es pot apoderar de nosaltres i fer-nos perdre l’ oremus. Però l’amor del que jo vull parlar no és ni de bon tros això. L’enamorament s’acaba en cada cas, en cada experiència, en cada parella, però l’amor com a energia bàsica de l’ésser humà no només hi és i hi serà sempre, i es renova permanentment, sinó que, per constituir la base de l’ànima humana, és consubstancial a nosaltres, de tal forma que no és possible la supervivència de la humanitat sense l’amor, sense la dosi mínima d’amor (que ningú seria capaç de fixar, és clar).
Dit això, volia afegir que quan no estem bé, quan no estem connectats amb el nostre interior, amb el que som profundament, és natural que no puguem sentir l’amor. Hi ha com unes capes d’emocions negatives i estratificades que ens ho impedeixen. Si no som capaços moltes vegades de connectar amb el que sentim (por, ràbia, alegria, tristesa), ¿com hem de poder connectar amb l’amor? Per això resulta tan important fer un treball emocional (per la via que sigui) precisament per a poder descobrir les capes que tapen allò que hauríem de sentir.

Quan ens trobem perduts emocionalment, el que fem és desconnectar per d’aquesta manera no sentir. Si no sentim, no patirem, ens diem inconscientment una i altra vegada. Però, com em va dir la meva terapeuta, d’aquesta forma no ens nodrim emocionalment (amorosament) perquè eliminem la connexió amb molts sentiments que ens són absolutament necessaris per a estar bé, per exemple, el sentiment de tenir dret a ser feliços o a ser respectats pels altres pel sol fet de ser humans.

La nutrició emocional ideal penso que només es pot trobar quan dins del nostre cor hi ha pau i calma autèntiques, perquè llavors ens serà possible sentir l’amor (potser que som amor) cap a nosaltres i cap als altres. Si dins nostre no hi habita la pau, o bé tendirem a fugir-ne (del nostre interior, del que sentim) o bé serem esclaus de les emocions negatives que ens comportaran molts problemes existencials.

Aconsello llegir amb atenció les paraules del Dr. Weiss perquè no són cap bestiesa, segons el meu punt de vista. L’energia amorosa és real i per a nosaltres, els humans, absolutament imprescindible si és que no volem perir.


Solo el amor es real, Brian Weiss

El amor es la energía más básica y dominante que existe. Es la esencia de nuestro ser y nuestro universo. Es el componente fundamental de la naturaleza que conecta y une todas las cosas, a todas las personas.

El amor no es una abstracción, sino una energía de verdad

El amor disuelve el miedo. Cuando se siente amor no puede temerse nada. Como todo es energía, y el amor abarca todas las energías, todo es amor.

La energía del amor es, en potencia, más fuerte que cualquier bomba y más sutil que cualquier hierba. Lo que sucede es que aún no hemos podido aprovechar esa energía tan básica y pura. Cuando lo consigamos, podrá darse una curación en todos los niveles, individual y planetaria.

Nuestras almas siempre se sienten atraídas hacia el amor. Cuando comprendamos de verdad el concepto de que el amor es energía que lo abarca todo y que su impulso curativo puede transformar con rapidez nuestros cuerpos, mentes y almas, superaremos nuestros males y nuestros dolores.

Cuando nos olvidamos del mensaje de nuestro corazón y caemos en la rutina y en los baches de la vida, nos sentimos insatisfechos y desdichados.

La verdadera seguridad deriva de la paz interior

El amor es una energía de increíble poder y fuerza.

Todos estamos hechos de esa energía.

El amor es algo absoluto.

domingo, 13 de diciembre de 2009

LA CONNEXIÓ INTERNA

Todos nacemos con unas hermosas alas que intentamos desplegar y ofrecer al mundo. Lamentablemente, y por variados motivos, desde pequeños nos niegan la posibilidad de extenderlas y nos las van recortando poco a poco. Pero nunca es tarde para sanar, para zurzir y para cerrar el ciclo de tijeretazo y comenzar uno nuevo de amplios vuelos.

Todos los niños del mundo del mundo nacen con alas. Todos los niños son especiales. No importa si son índigo, cristal, arco iris o cualquier etiqueta de la New Age, todos son seres de luz.

Cuando negamos sistemáticamente las necesidades y deseos infantiles para que encajen con el orden establecido les estamos cortando las alas. Las tijeras primero aparecen en la propia familia y luego externamente.

Pero los bebés y los niños están mucho más conectados que la mayoría de los adultos con su propio saber interno, con su Alma, y merecen todo nuestro respeto. Nos han hecho creer que vienen sin manual de instrucciones pero sí lo traen, en su propio idioma que podemos escuchar y atender individualmente.

“PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO” (LIBRO GRATUITO EN PDF: DE CRISTINA ROMERO MIRALLES) (EL TROBARÀS A EL BLOG ALTERNATIVO)

Una amiga em comentava dies passats que no aconseguia sentir la necessitat d’estar bé.

La seva afirmació va venir després que jo li comentés una cosa meva. Li vaig dir que quan vaig anar a teràpia, el primer dia em van preguntar per què hi havia anat, i jo vaig contestar: vinc confiat a que podré recuperar l’alegria.

Li explicava a la meva amiga com, sota el meu punt de vista, perdem (o hem perdut) amb relativa facilitat durant la vida la necessitat de sentir-nos bé (llavors jo en deia d’això: sentir l’alegria) i com, en canvi, hauria de ser el més senzill del món perquè és una dotació natural que tenim o una part de l’equipament que tenim ja “de fàbrica”, és a dir, en el moment del naixement.

Al començament, he copiat unes frases del llibre “PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO”, perquè estic totalment d’acord amb les afirmacions que s’hi fan. En algun moment, algú o les circumstàncies de l’entorn ens va tallar les ales quan érem petits o una mica més grans, i ja no varem aprendre a volar amb plenitud.

Un altre dia copiaré aquí un poema que vaig escriure fa molts anys sobre això, en el qual expressava aquest mateix sentiment o intuïció.

Per a mi, per tant, era i és bàsic sentir la necessitat d’estar bé, necessitat que no tothom és capaç de sentir. I el cas és que, al meu entendre, no podrem arribar a estar bé mai si abans no sentim aquesta necessitat. Sense sentir-la, anirem tirant, anirem passant, ens anirem conformant amb la vida que portem, i fins i tot aguantarem el que ens vagi passant, amb resignació. Però la plenitud, el sentir-se viu profundament, és quelcom molt diferent a tot això, i el bo és que hi tenim dret encara que no ho sapiguem o no ho recordem.

Una altra persona molt pròxima a mi acostuma a dir que la major part de les persones “estan desconnectades” internament d’elles mateixes . Què vol dir això? Doncs que són incapaces de sentir quines són les seves necessitats emocionals, i no només la d’estar bé (el que jo en deia l’alegria), sinó moltes més: ser tingudes en compte, ser respectades, ser escoltades, poder actuar lliurement, poder gaudir d’espai suficient per a la seva vida personal, lliurar-se de la por que les lliga de mans i peus, etc. La desconnexió que dic té a veure, per tant, amb això.

El que ens passa molt sovint és que fins que no caiem a mans d’una crisi personal forta, anem fent com si estiguéssim bé. Però també seria possible que sense necessitat que ens passés això, tinguéssim els sentits (la intel•ligència emocional) suficientment afinats com per poder detectar abans de caure-hi què ens convé i cap a on hem d’adreçar-nos amb valor i determinació.

El que a mi em sembla poc discutible –repeteixo- és que mentre no siguem “capaços de sentir que necessitem estar més bé” tampoc no serem “capaços de prendre decisions definitives per a estar més bé”.

sábado, 5 de diciembre de 2009

RESPONSABILITZAR-SE D'UN MATEIX

Tinc obervat (en mi i en les altres persones) que algunes vegades tendim a "donar consells" a les altres persones, fins i tot quan no ens han estat demanats. Suposo que és una manera de compartir coses i de fer confidències. Ara bé, em fa l'efecte que del fet de compartir sentiments, no necessàriament se n'ha de derivar benestar emocional.

Les paraules que us transcric a continuació em serveixen per a tractar aquest assumpte.

Penso que cada persona és una i irrepetible, raó per la qual no és aconsellable comparar o comparar-se amb ningú. Cada persona és un univers propi. I dins de cada persona (per dir-ho així) hi viu només aquella persona. Per tant, li toca a cadascú fer-se càrrec de la seva persona, de la seva vida, d'acord amb el seu grau de maduració psicològica que tingui a cada moment.

Això implica també que, per exemple, no és meva la responsabilitat que els altres estiguin bé, se sentin bé emocionalment, cosa que no he descobert fins fa ben poc.

Un assumpte és que puguem veure dificultats en els altres i que estiguem oberts a l'amistat o a la companyonia amb ells, i un altre és que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim d'assumir una responsabilitat que no ens toca; entre d'altres motius, perquè no tindrem mai les claus ni la fòrmula per a resoldre els problemes dels altres.

Per altra banda, responsabilitzar-se d'un mateix (que és el que toca) crec que també vol dir la possibilitat de gaudir-se a un mateix, és a dir, gaudir les pròpies qualitats i habilitats, cosa que els altres tampoc no poden fer.

Hi ha persones que, en canvi, mantenen una actitud de responsabilitzar els altres (i únicament a ells) dels seus problemes. Solen ser persones que se'ns mostren normalment com a víctimes de la situació, i que van demanant a crits que les "salvem"
(que les consolem, que les animem, etc) però no és bó per elles que ho fem, perquè si ho fem no les deixem que es responsabilitzin de elles mateixes i, en certa manera, col·laborem a que no trobin les sortides que necessiten i que els són pròpies.

Per altra banda, està més que demostrat que qui "salva" acaba sent "perseguit" per la presumpta "víctima" en molts casos, una conducta molt estesa per més infantiloide que sigui (acostumo a posar l'exemple del nen que cau a terra i li diu a la seva mare -que l'està consolant- que és culpa d'ella que ell s'hagi fet mal).

Per tant, la meva opinió és que cadascú s'ha de responsabilitzar d'un mateix i de "fer la feina" que calgui fer per a anar avançant cap al benestar emocional.

Unas palabras de Louise Hay:

No corras desatinadamente intentando sanar a todos tus amigos. Haz tu propio trabajo mental y sánate a ti mismo. Eso será más benéfico que ninguna otra cosa para quienes te rodean.

No podemos hacer que los demás cambien. Sólo podemos ofrecerles una atmósfera mental positiva donde tengan la posibilidad de cambiar si lo desean. No es posible hacer el trabajo por otra persona, ni tampoco imponérselo.

Cada persona está aquí para aprender sus propias lecciones y no les servirá de nada que se las demos resueltas, porque tiene que pasar personalmente por el proceso vital necesario para aprenderlas.

Lo único que podemos hacer por los demás es amarlos y dejar que sean quienes son, saber que su verdad está dentro de ellos y que cambiarán cuando quieran hacerlo

domingo, 29 de noviembre de 2009

CANVIAR ELS PENSAMENTS

Avui, tan sols copiaré un capítol d'un llibre que penso que pot anar bé per completar la meva entrada del dia passat. El va escriure Louise Hay i es titula: Estima't tu mateix. Canviarà la teva vida.

He transcrit la versió en castellà perquè així pugui arribar a més lectors del meu blog.

A veure si us animeu a fer algun comentari sobre l'assumpte.


ÁMATE A TI MISMO. CAMBIARÁ TU VIDA
LO QUE CREO
Louise Hay

La vida es muy simple. Recibimos lo que hemos dado. Creo que todos somos responsables de todas las experiencias de nuestra vida, de las mejores y de las peores. Todos los pensamientos que tenemos van creando nuestro futuro. Cada uno de nosotros se crea su propia experiencia con las cosas que piensa y las palabras que dice.

Las creencias son ideas y pensamientos que aceptamos como verdades. Lo que pensamos de nosotros mismos y del mundo se hace verdad para nosotros. Aquello que decidimos creer puede expandir y enriquecer nuestro mundo. Cada día puede ser una experiencia emocionante, jubilosa y llena de esperanza, pero también puede dejarnos un saldo de tristeza, limitación y dolor. Dos personas que vivan en el mismo ambiente, en las mismas circunstancias, pueden percibir la vida de manera muy diferente. ¿Qué es lo que puede llevarnos de uno a otro de esos mundos? Yo estoy convencida de que son nuestras creencias. Cuando estamos dispuestos a cambiar la estructura primaria de nuestras creencias, entonces podemos experimentar un verdadero cambio en nuestra vida.

Sean cuales fueren las creencias que tengas sobre ti mismo y sobre el mundo, recuerda que sólo son pensamientos, ideas, y que las ideas se pueden cambiar. Es probable que no estés de acuerdo con algunas de las ideas que me interesa que estudiemos juntos. Quizás alguna de ellas te resulte extraña e inquietante. No te preocupes. Sólo aquellas que sean adecuadas para ti llegarán a formar parte de tu propio ser. Tal vez pienses que algunas de las técnicas que propongo son demasiado simples o tontas, y que no es posible que den resultado. Lo único que te pido es que las pongas a prueba.

Nuestro subconsciente acepta todo aquello que decidimos creer. El Poder Universal jamás nos juzga ni nos critica. Se limita a aceptarnos por nuestro propio valor. Si tienes una creencia que te limita, esa creencia llegará a ser tu verdad. Si crees que eres demasiado bajo, demasiado gorda, demasiado alto, demasiado lista (o no lo suficiente), demasiado rico o demasiado pobre, o que eres incapaz de relacionarte con la gente, entonces esas creencias llegarán a ser tu verdad.
Recuerda que estamos hablando de pensamientos, y que los pensamientos se pueden cambiar. Nuestras opciones respecto de lo que pensamos son ilimitadas, y el momento del poder es siempre este momento, el presente.

¿Qué estás pensando en este momento? Lo que piensas, ¿es positivo o negativo? ¿Quieres que eso que estás pensando construya tu futuro?

De niños, a partir de las reacciones de los adultos que nos rodeaban aprendimos quiénes éramos y qué era la vida. Por eso muchos tenemos una idea de nosotros mismos que no nos pertenece, como no nos pertenecen muchas de las reglas que nos dictan cómo hemos de vivir. Si has vivido con personas que eran desdichadas o coléricas, que se sentían asustadas o culpables, entonces habrás aprendido muchísimas cosas negativas sobre ti mismo y sobre tu mundo.

Cuando crecemos, tenemos tendencia a recrear el ambiente emocional de nuestro hogar de la infancia. También tendemos a reproducir, en nuestras relaciones personales, las que tuvimos con nuestros padres. Si de niños nos criticaban mucho, en nuestra vida adulta buscaremos personas que se comporten de igual modo. Si de niños nos elogiaron, amaron y estimularon, intentaremos reproducir ese mismo comportamiento.

No estoy animándote a culpar a tus padres. Todos somos víctimas de víctimas, y ellos no podían enseñarte algo que no sabían. Si tu madre o tu padre no sabían lo que era amarse a sí mismos, era imposible que te enseñaran a ti cómo hacerlo. Se arreglaron lo mejor que pudieron con la información que tenían. Piensa un momento en la forma en que los habían educado. Si quieres entender mejor a tus padres, ¿por qué no les preguntas por su infancia?

No escuches únicamente lo que ellos te digan; fíjate en lo que les pasa mientras hablan. ¿Qué dice su lenguaje corporal? Si puedes, míralos a los ojos y ve si encuentras en ellos al niño que llevan dentro. Quizá sólo puedas verlo durante una fracción de segundo, pero es posible que eso te dé acceso a alguna información valiosa.

Todo aquello con que nos enfrentamos es un pensamiento, y los pensamientos se pueden cambiar. Sea cual fuere el problema, tus experiencias son los efectos externos de algo interno: tus pensamientos. Incluso el odio a uno mismo es una idea que uno tiene de sí. Esta idea produce un sentimiento, y uno acepta ese sentimiento. Pero si no tuviéramos la idea, no tendríamos el sentimiento. Los pensamientos se pueden cambiar. Cambia el pensamiento y el sentimiento desaparecerá.

El pasado no tiene poder sobre nosotros. No importa cuánto tiempo nos hayamos pasado siguiendo una pauta negativa. Podemos liberarnos de ella en este momento.

Tanto si lo creemos como si no, somos nosotros quienes escogemos nuestros pensamientos. Quizás habitualmente pensemos una y otra vez lo mismo, de modo que no parece que estemos eligiendo nuestros pensamientos, pero en su momento hicimos la opción original. Podemos negamos a pensar ciertas cosas. ¿Cuántas veces te has negado a pensar algo positivo sobre ti mismo? También puedes negarte a pensar algo negativo sobre ti mismo.

La creencia más íntima de todas las personas con quienes he trabajado es siempre: «¡Yo no sirvo para...!» Todas las personas que conozco o con quienes he trabajado padecen, en mayor o menor medida, de sentimientos de culpa o de odio hacia sí mismas. «Yo no sirvo para esto, o no hago lo suficiente para conseguir lo otro, o no me lo merezco», son quejas bien comunes. Pero, ¿a los ojos de quién, o según qué normas no sirves, o no te lo me-reces?

Estoy convencida de que el resentimiento, las críticas y el miedo causan la mayoría de los problemas que tenemos en la vida. Estos sentimientos pro-vienen de que culpamos a los demás y no asumimos la responsabilidad de nuestras propias experiencias. Si somos los únicos responsables de todo lo que nos pasa en la vida, entonces no hay nadie a quién culpar. Sea lo que fuere lo que esté sucediendo «ahí fuera», no hace más que reflejar la intimidad de nuestros propios pensamientos.

No es que yo excuse a los demás por su mal comportamiento; lo que afirmo es que nuestro sistema de creencias atrae tal comportamiento. En ti hay alguna idea que atrae a la gente que exterioriza esa clase de comportamiento. Si la gente abusa constantemente de ti o te maltrata, piensa que la pauta es tuya. Esa forma de comportamiento desaparecerá de tu vida cuando cambies la idea que la atrae.

Podemos cambiar nuestra actitud hacia el pasado. El pasado pasó, y no se lo puede cambiar. Es una tontería que nos castiguemos ahora porque alguien, hace mucho tiempo, nos hizo daño.

Si optamos por creer que somos víctimas desvalidas y que para nosotros no hay esperanza, el mundo apoyará nuestra creencia. Nuestras peores opiniones de nosotros mismos se verán confirmadas. Si optamos por creer que somos responsables de nuestras experiencias, tanto de las buenas como de las supuestamente malas, entonces tendremos la oportunidad de superar y dejar atrás los efectos del pasado. Podemos cambiar; podemos ser libres.

El camino hacia la libertad pasa por la puerta del perdón. Quizá no sepamos perdonar, y tal vez no deseemos hacerlo; pero si tenemos la voluntad de perdonar, estamos iniciando el proceso de sanar, y para que este proceso llegue a su fin, es indispensable que dejemos de aterrarnos al pasado y que perdonemos a todo el mundo.

Esto no significa que yo excuse el mal comportamiento. Lo que quiero es estimular el proceso que te lleve a liberarte. Perdonar significa renunciar, aflojar la presión. ¡Entendemos tan bien nuestro dolor! Y sin embargo, a casi todos se nos hace difícil entender el dolor de alguien que nos maltrató. Esa persona a quien necesitamos perdonar también sufría. Y además, no hacía más que reflejar lo que nosotros creíamos de nosotros mismos. Esa persona hizo lo mejor que podía hacer, dado lo que sabía, lo que comprendía y la conciencia que tenía en aquel momento.

Cuando la gente viene a verme con un problema -sea éste el que fuere: mala salud, falta de dinero, relaciones insatisfactorias o creatividad bloqueada-, no hay más que una cosa sobre la cual yo trabajo siempre, y es el amor a uno mismo.

He comprobado que cuando realmente nos amamos, aceptamos y aprobamos exactamente tal como somos, todo fluye sin obstáculos en la vida. La aprobación y la aceptación de nosotros mismos, aquí y ahora, son la clave de los cambios positivos que podemos lograr en todos los ámbitos de nuestra vida.
Para mí, amarse a uno mismo significa no criticarse nunca jamás, por nada. La crítica nos aprisiona en la pauta misma que estamos procurando cambiar.
Haz el intento: apruébate, y ve qué pasa.

Hace años que vienes criticándote. ¿Te ha servido de algo?

viernes, 20 de noviembre de 2009

SENTIR-SE ESTIMATS

En el mundo, la falta de amor conduce a la falta de autoestima y de confianza social. Si el niño no se siente querido o no confía en la constancia del amor que sus padres sienten por él, su salud psicológica se tornará vulnerable. El miedo a la pérdida del amor materno o paterno llega a ser tan terrible que, a veces, dispara las reacciones de huida o lucha en el cerebro reptil del niño (Margot Sutherland)

La capacitat per a sentir estima per un mateix i per les altres persones està molt lligada a l’experiència d’haver-nos sentits estimats quan érem petits. Si aquesta experiència ha estat feble o no s’ha donat, és segur que això ens haurà generat problemes per a poder estimar-nos a nosaltres mateixos i per a estimar els altres.

Sentir respecte per nosaltres mateixos i pels altres està també íntimament lligat amb aquesta experiència de la infantesa des del moment que venim al món.

En un article, que us recomano, i que es publica en El blog alternativo sota el títol de La química del amor s’explica amb tot detall com el cervell segrega oxitocina i altres substàncies del benestar quan els nens reben de la mare, primerament, i de la mare i del pare més tard la cura i el tracte que els va bé, i com aquestes substàncies els generen benestar. Val la pena llegir-lo. Ara bé, com que nosaltres ja som adults, ja no hi podem fer res en aquest sentit si no varem rebre dels nostres pares tot el que ens calia. Així és que si ens hem d’ocupar d’alguna circumstància emocional i personal, de tipus negatiu, derivada de la percepció que varem tenir de la relació amb els nostres pares, ho hem de fer com a adults, precisament, és a dir, amb eines i amb mètodes corresponents a aquesta edat.

Penso que no hi ha cap més altra manera de desenvolupar la capacitat d’estimar i de sentir empatia en l’edat adulta que no sigui partir de la pròpia autoestima. Sense autoestima no hi ha autovaloració correcta. I sense autovaloració correcta, sorgiran els dubtes i la inseguretat que ens poden portar a no saber protegir-nos a nosaltres mateixos, cosa que pot generar dependència extrema dels altres i, fins i tot, desviacions com la que pateixen algunes dones que són objecte de maltractaments i encara continuen dient: Jo sé que en el fons ell m’estima.

Tal com ha demostrat la ciència, quan hi ha benestar es detecten en sang substàncies que, és clar, han denominat hormones del benestar, però per a sentir-nos bé no necessitem que ens proporcionin substàncies químiques que el propi cervell (o sistema nerviós) nostre és capaç de segregar per ell mateix, sinó fer un gir emocional, canviar d’actitud cap a nosaltres mateixos i cap als altres.

Aprendre a saber dir NO a allò que ens proposen o ens fan els altres i que nos ens va bé és bàsic. Hem d’aprendre a posar límits als altres en aquest sentit. Però, és clar, com que hem après des de petits, per exemple, que hem de ser complaents i fer el que ens demanen, doncs costa molt de fer aquets canvi tan substancial. Quan jo era petit, la meva mare solia dir-me que jo era el més bonet dels germans, i com aquesta informació (repetida mil vegades) anava sempre acompanyada d’una petició perquè fes alguna cosa, doncs jo, com que volia sentir-me estimat per ella, acabava sempre fent allò que no em venia de gust sovint, mentre els meus germans feien la seva vida i continuaven jugant per exemple.

Ara som adults i ja podem dir NO a allò que no volem o a allò que no ens va bé. I, per tant, també podem desprendre’ns a poc a poc de les formes de funcionament emocional que teníem quan érem infants. Tan sols és qüestió de proposar-nos-ho, de començar a experimentar els seus efectes, i llavors comprovarem com creix la nostra autoestima i com, després de cada experiència, ens sentirem més forts per a seguir pel nostre camí de relacionar-nos de manera adulta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si les coses funcionen, és segur que aleshores, com diuen els científics, el nostre organisme segregui hormones dels benestar que reforçaran la percepció que tindrem d’haver triat un bon camí.

Per mi, l’amor (la capacitat de sentir-nos estimats) és quelcom que se’ns pot haver donat gratuïtament en néixer, però hi ha molts casos en que cal aprendre a estimar en l’edat adulta si és que no varem desenvolupar aquesta capacitat de petits per la raó que sigui. I la base d’aquest aprenentatge –repeteixo- està a aprendre a estimar-se un mateix. Sense això, no hi ha res a fer. Podrem viure enamoraments molt encesos que ens semblaran l’amor més excels i definitiu, però això, per si sol, no serà l’amor del que jo parlo perquè només podrà fer-nos segregar temporalment substàncies del benestar (opiacis en definitiva). L’amor és una altra cosa, és el respecte, la comprensió, l’empatia, la compassió, etc, cap a un mateix i cap als altres. I les persones no podem viure (o no podem viure plenament com a persones) sense l’amor. Es diu, per exemple, que els nens acabats de néixer es moririen si no rebessin amor (cures, carícies, petons, etc) però a mi em sembla també que els adults que no tenen amor (perquè no són capaços de sentir-lo) són, en certa manera, morts en vida.

jueves, 19 de noviembre de 2009

La por a canviar d'actitud

“Sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo”

Alex Rovira, en esta entrevista publicada en El País, el 15-11-2009, y titulada “¿Quién serías sin tus miedos?” sintetiza muy bien todos sus planteamientos alquímicos ante las crisis.

Palabras sobre las que merece la pena reflexionar y que levantan el ánimo:

¿Qué tiene de bueno esta crisis?
Pues que va a servir de palanca de cambio para desenmascarar las falsas creencias y los valores corrompidos del viejo paradigma materialista. Y esto va a generar muchas crisis existenciales individuales, provocando que las personas que basan su felicidad en aspectos externos comiencen a cambiar su foco de atención, volviendo su mirada hacia el interior. Por más doloroso que pueda resultar, es un proceso tan natural como necesario. Pero debido a nuestro temor al cambio, sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo.

¿Ha padecido alguna crisis existencial?
Varias. Por ejemplo, cuando tenía 27 años un infarto se llevó a uno de mis mejores amigos y su muerte me arrastró a una depresión, de la que salí sin pastillas, escribiendo. Así surgió mi primer libro, La brújula interior.

¿Y cómo ve la vida hoy?
Estoy aprendiendo a recibir los contratiempos con humildad, pues me permiten limar mi ignorancia y desarrollar la objetividad y la sabiduría para poder aceptar lo que sucede en cada momento. Ya no doy por sentado nada. Por eso me sigo sorprendiendo por todo lo que me está pasando, y no sólo en el plano profesional.

¿Qué le mueve a hacer lo que hace?
La gratitud de estar vivo y de poder servir a los demás haciendo lo que amo: compartir mi propia experiencia. Debido a la sociedad en la que vivimos, muchos se han olvidado de que la vida es un milagro. En eso consiste vivir despierto: en agradecer y compartir, desarrollando tu función lo mejor que puedas. La pregunta no es qué puede hacer la vida por ti, sino qué puedes hacer tú por la vida. Y para eso primero tienes que comprometerte con tu propio crecimiento interno: ¿quién serías si no tuvieras miedo?

¿Es usted feliz?
Más que feliz, me siento en paz conmigo mismo, con los demás y con la vida. La verdadera felicidad emerge desde nuestro corazón cuando relajamos cuerpo y mente. Por eso es absurdo e inútil buscarla afuera. Aunque es cierto que nos visita de improvisto cuando disfrutamos intensamente del momento presente, podemos aprender a crear las condiciones necesarias para que se instale en nosotros cada vez con más frecuencia y profundidad. Yo prefiero la alegría a la felicidad.

Entonces, ¿el éxito no le ha ayudado a ser más feliz?
En absoluto. El éxito mundano le da a tu ego más excusas para querer que la realidad se adapte a tus deseos y expectativas. Si no vas con cuidado te puede esclavizar en el egocentrismo y la insatisfacción. Sobre todo porque con este tipo de éxito viene la fama y ésta hace que los demás cambien la manera de verte y de relacionarse contigo. Te convierten en un personaje. Para no volverte un narcisista es importante discernir entre lo ilusorio y lo real.

¿Y cómo lo hace?
Siendo honesto. Intento no engañarme acerca de cómo me siento y de cómo me relaciono con los demás. El éxito tangible y mundano me sirve para reforzar mi convicción de que el verdadero éxito es intangible y espiritual.

(El Blog Alternativo )
------------------------------------------------------------------------------

Qui de nosaltres no ha dit mai allò de: Necessito un canvi? Estic segur que ningú. Tots hem sentit la necessitat de canviar, més d’una vegada al llarg de la nostra vida. Però dins nostre conviuen igualment aquest sentiment i un altre que es la por a canviar. Així és que, habitualment, el que fem és anar d’un cantó a l’altre sense parar. Tenim dies que sentim més la necessitat de canviar i, per tant, elaborem nous projectes per a la nostra vida; i altres dies que sentim més la por a fer els canvis que considerem necessaris. Naturalment això ens porta a la frustració i a la impotència.

L’entrevista a l’Àlex Rovira que he transcrit (no sé si “El blog alternativo” l’ha reproduïda sencera) és força interessant i penso que val la pena llegir-la. Afirma que “Sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo”. És possible que sigui així, no ho sé del cert. De tota manera, a mi m’interessa destacar un aspecte de la por que no apareix en l’entrevista.

Quina mena de canvi necessitem? L’Àlex parla de la crisi econòmica que patim, però de retruc es refereix també a les crisis personals. Per això la meva pregunta és: Quina mena de canvi necessitem de cara a la nostra crisi personal?

Som molts els qui davant d’una crisi d’aquestes característiques hem intentat diverses “solucions”. Uns han optat per canviar-se de pis, o per comprar un apartament vora mar o a la muntanya. Uns altres han deixat la feina i s’han posat pel seu compte. Uns altres han marxat de la ciutat on vivien per anar a residir en un poble petit. Uns altres han desfet la seva parella i se n’han anat a viure sols o amb una de nova. Uns altres han canviat de professió o han decidit començar a estudiar una carrera universitària. Uns altres s’han fet socis d’una ONG i han anat de cooperants a països del nomenat Tercer Món. I que consti que no estic dient que aquests canvis i d’altres hagin d’haver estat fets sempre per raó d’una crisi personal, però a mi m’interessa ocupar-me ara tan sols dels casos en què així ha estat.

Què és el que ha passat, normalment, després d’aquests canvis? Doncs que en molts casos (no sabria dir el percentatge, òbviament) les crisis se’n van amb els seus “propietaris” al nou lloc, a la nova feina, a la nova casa, a la nova residència, etc. Això ho sap tothom. Les crisis són personals, les pateixen els subjectes, i en conseqüència, la majoria de les vegades no marxaran pel sol fet d’haver canviat alguna de les coses que he posat com a exemples.

I ara ve el més important per mi: L’únic canvi que ens pot donar la pau al cor que preconitza l’Àlex Rovira és EL CANVI D’ACTITUD.

La por a la vida, la por als altres, la por a equivocar-nos, la por a no poder aconseguir el que volem, la por a patir una crisi personal més profunda, la por a perdre el que tenim, etc, totes aquestes pors tenen a veure, al meu entendre, amb una actitud que no ens va bé, que no és saludable per a nosaltres, que no ens ajuda a sentir benestar i alegria.

L’Àlex es refereix a “la gratitud de estar vivo” i hi estic d’acord, és importantíssim sentir-la, però entenc que per a sentir-la també has de sentir altres coses i prèviament.

El primer de tot és que som persones i que pel sol fet de ser-ho tenim dret a ser respectats (tota persona és digna de ser respectada pel sol fet de ser-ho). Si som capaços de interioritzar aquest pensament i incorporar-lo al nostre dipòsit de conviccions profundes, aleshores podrem respectar-nos a nosaltres mateixos i sabrem aturar tot el que vingui dels altres que no sigui respectuós de cara a nosaltres. És a dir que la base de tot està en l’autoestima, en estimar-nos a nosaltres mateixos, perquè és el fonament del canvi personal que necessitem. Però el que succeeix sovint és que això també ens fa por, de forma que, al final, el que sentim és que ens fa por canviar d’actitud perquè això pot comportar perdre la feble estabilitat que tenim, i així tanquem el cercle i tornem a buscar canvis externs sense tocar per res el fons de l’assumpte.

Com és lògic, la gratitud per sentir-nos vius no es pot sentir si no ens sentim vius. Però per a sentir-nos vius, cal que ens sentim persones i persones respectades, amb plena estima cap a nosaltres mateixos. Així és que la nova actitud, la que ens pot ajudar a canviar hauria de basar-se, segons com jo ho veig, a respectar els altres i a fer que els altres ens respectin o, si més no, a aturar totes les paraules i accions dels altres que no ens respectin. Sense això no hi ha canvi possible a fer en profunditat a les nostres vides. I, per tant, la primera por que hem d’afrontar és, precisament, a canviar d’actitud.

La nova actitud, basada en el respecte tal com l’acabo de descriure, ens ha de permetre encarar la vida amb positivitat. No es tracta ja de, com hem fet sempre, de tenir present constantment “el malament que van les coses al món”, ni de queixar-nos permanentment de tot, ni de fer culpables als altres de tots els nostres mals, ni d’enganxar-nos als serials televisius (o als propis telenotícies) on cada dia ens passen les dosis de desgràcies i penes que ens calen. No. Es tracta d’arrancar des del present, des del que som, des dels nostres valors, des de les nostres qualitats, i projectar un futur basat en els objectius positius que volem aconseguir. Cal tenir fe en que els aconseguirem perquè tenim fer en nosaltres. I llavors ja ens podem anar preparant per a aconseguir-los i –aleshores sí- per a ser agraïts i per a sentir-se agraïts perquè som vius. I tant! I ben vius que ens sentirem! L’únic que no hem de fer és dedicar ni un minut a la negativitat. És necessari que deixem de criticar, que deixem de lamentar-nos per la nostra mala sort, que deixem de contemplar la vida com un cúmul de desgràcies, que ens relacionem en forma competitiva amb els altres, etc, perquè justament això, dedicar-hi temps i pensaments a tot això ens pot complicar la vida.

domingo, 15 de noviembre de 2009

UN PETIT BALANÇ

Avui faré un petit balanç. Fa dos mesos que vaig estrenar el blog, i m'he aturat a fer un petit balanç de com ha funcionat. A continuació, us transcric una senzilla estadística sobre les vostres participacions o silencis (estimades amigues i estimats amics).

Un total de 33 persones constituïu el grupo dels destinataris dels meus avisos sobre noves entrades al Blog. Tot seguit, desplego la informació atenent diversos criteris.

Gràcies per les vostres comunicacions!

Hoy haré un pequeño balance. Se cumplen dos meses desde que estrené el Blog, y me he detenido a hacer un perqueño balance sobre cómo ha ido. A continuación, os transcribo una sencilla estadística sobres vuestras participaciones o silencios (queridas amigas y queridos amigos)

Un total de 33 personas constituís el grupo de los destinatarios de mis avisos sobre nuevas entradas en el Blog. Seguidamente, desgloso la información ateniendo a diversos criterios.

¡Gracias por vuestras comunicaciones!

23 DONES
9 No han contestat
4 Han fet comentaris dins del Blog (1 s’ha donat d’alta com a “seguidora”)
7 Han contestat per correu electrònic
3 Han contestat de paraula

10 HOMES
3 No han contestat
1 Ha fet comentaris dins del Blog
5 Han contestat per correu electrònic (1 s’ha donat d’alta com a “seguidor”)seguidor)
1 Ha contestat de paraula

TOTALS:
12 No han contestat.
05 Han fet comentaris dins del Blog
11 Han contestat per correu electrònic
04 Han contestat de paraula

A DIA D’AVUI:
4 Dones m’han dit que s’estimen més comunicar-se amb mi per correu electrònic
1 Home m’ha dit que s’estima més comunicar-se amb mi per correu electrònic
Nota: En aquests casos, els envio personalment cada entrada nova del Blog.

viernes, 6 de noviembre de 2009

L'ecologia del respecte

Ser humano es luchar por la plenitud de la vida. Frei Betto

El sistema vigente, que tiene como pilar un individualismo avasallador, se demostró incapaz de asegurar el bienestar de la humanidad.

Un sistema donde nadie es llevado a construir algo en común, donde la competencia, la acumulación y la ostentación predominan en detrimento de la solidaridad, de la caridad y de la compasión.

Un sistema donde los niños aprenden tan temprano a conjugar el verbo comprar, pero que desconocen lo que es compartir.
Un sistema que incentiva el consumismo inconsecuente y desenfrenado, y que tanto endiosa los bienes materiales.
Una cultura que disemina compulsión y consumismo, que asocia el producto a un concepto de felicidad.
Un sistema que desconoce el amor, la caridad y la compasión, y que se hace ciego y sordo ante el llamado del excluido, del necesitado.

El bienestar de todos y la preservación de la Tierra son sacrificados al lucro de unos pocos.

Buscar nuevos valores. Alimentar nuevas esperanzas.
Nuevos rumbos, y nuevos paradigmas.
La interculturalidad, - el diálogo entre el llamado saber occidental y el saber tradicional, milenario,

Somos interdependientes unos de otros, coexistimos en el mismo cosmos y en la misma naturaleza.

La vida es un milagro, tan bello como corto, que debe ser cultivado como las flores más bellas.

Como nunca antes en la historia, el destino común nos convoca a buscar un nuevo comienzo.

Promover la ecología del cuidado, que vela por los intereses de toda la comunidad de la vida.
Coexistir con respeto, cooperación y armonía con los demás habitantes de este pequeño planeta, - animales, vegetales, seres humanos.
La interculturalidad, el encuentro con otras tradiciones, otras culturas, enriquece nuestra visión del mundo y de la vida.
Tener ojos para los que son diferentes. Tener oídos para su voz, sus melodías, canciones, historias…

Habitamos todos una Casa común. Tenemos un origen común y, ciertamente, un mismo destino común.
Tantas flores, con sus colores y formas distintas. Diferencias superficiales, pues la tierra que las nutre y sustenta es sólo una.
Un único Soplo las anima, confiriéndoles significado, sentido y vida.
El desafío del tiempo presente es el de rescatar las utopías olvidadas, reescribir nuestro sueño común.
Un único Soplo, una única Alma, una misma esperanza.
Y en medio a la agitada rutina de la vida moderna, encontrar tiempo para reflexionar sobre preguntas metafísicas…
Tener oídos para la voz que habla en nosotros, que nos convoca a la práctica del bien…

El texto de esta presentación se basa en la conferencia dictada por Leonardo Boff durante el Forum Social Mundial, Belém, estado de Pará (Brasil), enero de 2009. Para saber más acerca del tema, entre en: www.forumsocialmundial.org.br y www.leonardoboff.com.br

El benestar col·lectiu ha de passar necessàriament pel benestar individual/personal. Avui he transcrit aquests text del Leonardo Boff per parlar del respecte. La part en què estic més d'acord amb el que pensa és que sense respecte no és possible que hi hagi benestar.

Ni benestar personal ni col·lectiu.

Però, al meu entendre, la base de tot es troba en el respecte cap a un mateix.

Pot costar una mica d’entendre-ho potser perquè hem estat educats –en el millor dels casos- vers el respecte cap a les altres persones (sobre tot els pares, els mestres, els amos de l’empresa on treballem, etc) però el secret està en el respecte cap a un mateix, cosa que no gaire sovint ens ha estat transmesa.

Si no em respecto a mi mateix primer de tot, és fàcil que caigui de mica en mica en una manca progressiva d’autodesvalorització. Al final, tots els altres seran per mi més importants que jo: els pares, el germà, els companys, els amics, els Caps, etc. Jo seré l’últim de la cadena i perdré la meva autoestima.

Sense suficient autoestima, cediré als altres el poder sobre mi. Ja no seré jo qui decideixi què és el que vull o em convé. Seran els altres qui ho decidiran, per la meva inhibició. I això cansa, esgota i genera molta ràbia i impotència.

La persona que no es respecta suficientment a si mateixa (que, per tant, té una baixa autoestima) no podrà establir amb els altres relacions adultes i tendirà a relacionar-se de manera infantil, seguint els camins o els patrons que practicava des que era petit. N’hi haurà que es tancaran dins seu i no es relacionaran amb gairebé ningú, per tal de protegir-se dels danys que li causen les relacions. N’hi haurà que només sabrà relacionar-se des de l’agressivitat, volen imposar els seus criteris, el seu domini. N’hi haurà que es dedicaran a complaure els altres per aconseguir un mínim de pau i harmonia. Cadascú de nosaltres ha tingut des que era petit una forma d’encarar les dificultats sorgides en les relacions amb els altres. Però no conec ningú que seguint el seu patró infantil hagi pogut arribar a relacionar-se de forma adulta quan ha deixat de ser un nen o una nena.

La manca de respecte cap a un mateix ha estat la base dels nostres conflictes interpersonals en la majoria dels casos gosaria dir. El secret està en la relació jo bé /tu bé.

Per estrany que pugui semblar, quan no hem assolit el benestar bàsic com a humans, el que passa és que ens estem relacionant des del jo bé/tu malament o des del jo malament/tu bé. Els primers serien els dominadors o els abusadors, i els segons els dominats o abusats. Però en tots dos casos, l’autoestima la tenen molt baixa.

Qui aguanta, qui complau, qui s’aïlla, cedeix als altres el poder sobre ell mateix i, per tant, això fa que cada vegada baixi més la seva autoestima.

Qui domina, qui abusa, intenta sense saber-ho compensar la manca de confiança en ell mateix, la seva por a no saber o a no poder relacionar-se bé, però l’únic que aconsegueix és generar més malestar intern i, per tant, abaixar el seu sentiment de poca autoestima.

No és possible respectar de debò els altres si un no comença per respectar-se a sí mateix, fent-se respectar pels altres. Dit a l’inrevés, qui no aconsegueix respectar-se a sí mateix acabarà sent no respectat pels altres.

En la línea del que expressa Leonardo Boff, estic convençut que la nostra “cultura” (occidental) és depredadora, abusiva i poc o gens respectuosa amb el medi natural, amb els pobles i amb les persones. Però hi afegeixo que és una “cultura del malestar” perquè els individus no trobem el nostre benestar emocional. La “ecologia del respecte” només es podrà donar si cada individu arriba a entendre que el necessari respecte als altres per poder tenir una convivència harmònica i en pau passa necessàriament per un tenir-se respecte a un mateix abans de tot.

Conrear l’autoestima i el respecte a un mateix, doncs, és el fonament del benestar personal, però també el del benestar col·lectiu basat en la comprensió, en la col·laboració i en el mutu respecte. Desgraciadament no és així com funcionem, normalment, ni és així com funciona el món, però si volem, podem començar a fer-ho cadascú de nosaltres pel seu compte. Potser és el moment, doncs, de fixar-se un objectiu i demanar-lo, confiar-hi, aconseguir-lo i agrair-lo, tal com indica “El secret”. L’objectiu podria ser molt simple: Vull, abans que res, tenir-me en compte a mi mateix, respectar-me a mi mateix, elevar la meva autoestima, connectar amb les meves qualitats, ser jo qui decideixi què vull fer i com ho vull fer, no complaure, decidir què necessito i actuar en conseqüència. Estic segur que funcionarà i que facilitarà la nostra relació amb els altres i amb el món en general des del jo bé/tu bé.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Els patrons habituals

Nova carta a la meva amiga:

Normalmente no nos damos cuenta, pero lo cierto es que repetimos hasta la saciedad las mismas conductas día tras día. Por ejemplo, si tendemos a estar enfadados (por la razón que sea) no hay que preocuparse porque con toda seguridad encontraremos nuevos motivos para seguir enfadados casi a cada momento. Hay quien piensa que simplemente mostrando constantemente que estàs enfadado, con eso ya lo solucionas todoporque "expresas" el enfado (está muy de moda eso de "expresar"). A mi me parece poco práctica esta posición por un motivo muy simple, y es que lo normal es que cuando muestres tu enfado, o bien provocas alguna reacción de rechazo del entorno (con lo cual te enfadas más) o te quedas vacío, es decir, sientes un vacío interior que no sabes cómo llenar y que lo más probable es que vuelvas a llenar con nuevos enfados que te provoque cualquier cosa.

Las cadenas de nuestros comportamientos repetitivos es casi infinita. Pero tenemos la posibilidad de darnos cuenta de que así no vamos a ninguna parte, de que siempre estamos igual (o sea, mal)y sabemos que podemos acabar con ese estado de cosas.

En mi anterior entrada hablé de "El secreto". Por qué no probar el método? Si, como dije, me sirvió a mí para darme cuenta de que estaba enganchado a la tristeza y a los problemas, y para entender que "yo mismo creaba los problemas" en el sentido de que pensaba habitualmente en cosas negativas, sin darme cuenta, ¿porqué no ha de funcionar también positivamente?

Si en vez de repetir por enésima vez la expresión de nuestro enfado, nos paramos a mirar lo que sentimos (enfado, en este caso) y dejamos pasar esa emoción y concentramos nuestro pensamiento en algo que queramos conseguir de carácter positivo.¿Por qué no ha de funcionar? Pruèbalo. A mí me funciona. Ahora bien, la condición es que lo "pidamos" (a nosotros mismos, en realidad), que tengamos confianza en que nos será "dado" (es decir que lo conseguiremos), que lo recibamos gozosamente y que mostremos nuestro agradecimiento por ello a la vida, a la energía cósmica, al Cosmos, al Firmamento o a lo que para nosotros represente lo más grande.

Pruèbalo. Si tienes dudas sobre el método, ve a una biblioteca y pide "El secreto" (el libro). Hay también una película que yo no he visto. Y ya me dirás si te funciona.

Espero que a vosaltres, lectors, us pugui anar tan bé com li he desitjat a la meva amiga. Proveu-ho també vosaltres.

sábado, 31 de octubre de 2009

Las cosas, como son

Transcric una carta que he escrit a una amiga avui mateix:


Hacía días que no te escribía. Llevo unas semanas bastante ocupado. En el trabajo, estamos con cambios organizativos, sin dejar de atender las tareas ordinarias, así es que ya puedes imaginarte qué es eso. Y, por otro lado, aparte del blog, estoy metido en mi libro porque querría acabarlo este año. Ya tengo un título provisional: "La boda de Andrea. Viaje al trópico colombiano". A ver qué dicen los editores.

No sé si has oído hablar de un libro (y también de una película) que se titula "El secreto". Lo leí hace unas semanas y me impactó. De él, he sacado una lección: Hay que fijarse objetivos positivos, mejor dicho hay que querer conseguirlos y pedirlos. ¿A quien? A nadie. A ti mismo. ¿Cómo? Dedicando pensamientos a lo que quieres alcanzar y no dedicando ni un solo pensamiento a negatividades y tristezas. Te explico.

Leyendo el libro, me di cuenta de que, sin ser consciente de ello, he dedicado muchas horas de mi vida a pensar en (a ocupar mi pensamiento con) problemas, tristezas, dificultades, etc. Según el libro, hay una ley universal que siempre se cumple, con lo bueno y con lo malo, que es la ley de la atracción, según la cual lo que pensamos se produce, es decir, aquello en que entretenemos nuestros pensamientos se cumplirá, aparecerá en nuestras vidas. Y es cierto. Revisé mis últimos años de vida y comprobé que si había pensado en tristezas, se me habían producido tristezas a continuación. Y si me había ocupado en pensar en problemas, al final había tenido problemas. Así es que, después de diversas comprobaciones, me dije a mí mismo: si se cumple con lo negativo, ¿porque no se ha de cumplir con lo positivo? Y me puse en marcha.

Me fijé diversos objetivos, cosas que yo quería conseguir, y las “pedí” confiadamente. Pues bien, aunque pueda parecer extraño, lo primero que conseguí fue desterrar todos los pensamientos negativos de mi vida y las relaciones negativas. No quiero hablar más de tristezas, ni leer libros tristes, ni ver películas de ese tipo, sino todo lo que me dé ánimos y alegría en mi vida. Y eso ya lo he conseguido. Se me ha despertado un sexto sentido que me avisa de lo que no me conviene, ni en mis pensamientos, ni en mis lecturas, ni en mis conversaciones, ni en mis relaciones, etc. Pero también me fijé el objetivo de estar mejor en mi trabajo, con la gente y en mi puesto de trabajo, y lo que se ha producido es que mis jefes (todos gerentes y directivos) han aceptado mis propuestas de reorganización. Con eso, voy a mejorar en todos los sentidos, incluso económicamente.

No se trata de nada mágico, sino de la hipótesis de que el pensamiento humano es muy poderoso y atrae pensamientos y hechos de las mismas características de aquello de lo que se ocupa.

Esta es la novedad actual de la que te quería hablar. Yo sabía que existía algo de todo eso en mi caso, porque ha habido personas cercanas que me han dicho que tenía que cambiar algo en mi vida para que las cosas me fueran mejor, pero no sabía que eran mis pensamientos, creía que eran sólo las acciones. Pues no, los problemas pueden empezar pensando, pero la felicidad y el bienestar también.

Puede que te sorprenda, pero la terapeuta me dijo hace un par de semanas que me veía muy cambiado, que no era la misma persona de hace unos meses, y que me veía bien, muy bien.

¿Qué ha pasado? Naturalmente mucho trabajo en la terapia, pero estoy seguro de que también he tenido una gran inspiración con El secreto. Igual a otro o a otra no le pasa lo mismo si lo lee, pero la enseñanza de este episodio, para mí, es que te llegue por donde te llegue, hemos de tener un momento de inspiración para acabar de abrir los ojos y ver las cosas como son, la realidad tal cual.

Espero tus comentarios al respecto, pero sería mejor para los dos, si puedes, que te olvides del escepticismo. Hay que estar bien y podemos estar bien. Ese es el mensaje.


Un beso muy grande,

martes, 20 de octubre de 2009

CADA COSA AL SEU LLOC

Al meu entendre, un pot afirmar que està bé quan es pot dir a sí mateix: Sento que ara mateix cada cosa és al seu lloc.

Aquesta afirmació i aquest convenciment, fets amb convicció, són la millor forma de confirmar que un està bé, perquè es fa després d'haver escampat la mirada arreu i comprovar que les relacions amb un mateix i amb els altres es troben en un punt d'harmonia (observades des del punt de vista de qui mira i ho sent, és clar) que es tradueixen en molta pau al cor.

A l'inrevés, doncs, quan no som capaços de sentir això (i, per tant, de fer l'afirmació) vol dir que alguna cosa no funciona bé dins nostre. LLavors és quan hi podem parar més atenció i treballar allò que trobem i que distorsiona la nostra pau interna.

viernes, 16 de octubre de 2009

LES CRISIS PERSONALS

Amb el tema de les crisis, em fa passa com amb molt d’altres: una cosa és parlar-ne, des de fora, i una altra de molt diferent fer-ho quan l’estàs patint.

Recordo aquella anècdota que expliquen en la qual una persona amb problemes visita un psiquiatra i li diu:
- Doctor, doctor, la vida ha perdut interès per a mi, crec que tinc una depressió de cavall.
I el psiquiatra li contesta:
- Enhorabona, home!
El pacient és queda parat en sentir això i li pregunta:
- Com és que em diu això si em sento tan malament?
- Doncs perquè ara, gràcies a la crisi, sí que podrà solucionar els seus problemes i arribar a estar bé del tot.

Al meu entendre, el sentit profund de l’anècdota només pot ser copsat un cop ja has passat la teva crisi personal (o la darrera de les teves crisis personals). Mentrestant, mentre no has estat mai dins d’una crisi d’una certa entitat o hi ets encara dins d'una d’elles de cap i peus, no podràs copsar-lo de debò.

Per a mi, és important aquesta precisió de cara a llegir críticament l’entrevista que he reproduït a baix.


“Las crisis son algo necesario, son un cambio de estado.
La vida es una sucesión de crisis y no hay que verlas como
enemigas, cuando son aliadas de nuestro crecer, de nuestro
desarrollo y de nuestra evolución”
Eva Monferrer

Nuestra sociedad esconde la tristeza, las crisis y los momentos de debilidad como la peste. Nos hace creer que la Vida es como un parque de atracciones en los que sólo hay gozo y alegría, pero no es así.

Y por eso, al menor atisbo de tormenta vital nos ofrecen antidepresivos o sucedáneos que esconden las verdaderas causas de nuestros problemas en el desván y nos hacen vivir “a hurtadillas”, por incercia, sin tener el verdadero control de las situaciones.

Pero existe otro concepto de vida, diferente al del actual paradigma materialista, que no tapa las crisis y el dolor interno, sino que las mira a los ojos, las escucha y las trasciende como el Ave Fenix aprovechando las dificultades para crecer.

En este texto Eva Monferrer, experta en Sabiduría Perenne, nos explica porqué las depresiones o cualquier tipo de crisis son más amigas que enemigas:

Pregunta 59 de la entrevista “¿Quiénes somos, de dónde venimos y a dónde vamos?”:

PREGUNTA:
Tu te sueles oponer a los antidepresivos, tranquilizantes, etc. ¿Por qué? ¿No serás un poco sádica y quieres que suframos más?

RESPUESTA:
Siempre me he opuesto a los antidepresivos porque hay otras muchas formas de aprender a tomarse la Vida. El Alma no se deprime.

La depresión es muy sana. Todo el mundo debería pasar por alguna, no muy fuerte. Y eso no es sadismo, eso es saber atravesar un desierto, saber aguantar con poco agua, saber comer menos, ser solidario, ponerse en la piel del que está permanentemente sufriendo.

La depresión es una experiencia importante. El estar una o varias veces en la vida pasándolo mal con toda la consciencia del mundo y sabiendo también que de la misma manera que esa situación llegó, acabará.

Normalmente las depresiones que sufrimos tienen que ver con falta de dinero, de salud, de pareja, de comprensión con los seres queridos, … poco más.

Las auténticas depresiones que son las verdaderas Noches Oscuras del Alma de las que hablaba Santa Teresa, no se curan con antidepresivos. Te lo puedo garantizar porque he visto varias y he pasado las mías. El antidepresivo es como un “lacasito” (golosina) para una de estas.

Hay que pasarlas todas. Y las comunes, las ñoñas son el antídoto para las que van a venir después y recomiendo que las personas abracen las depresiones.

También recomiendo leer el libro de Stalisnav Grof y su esposa Christina: “El poder curativo de las crisis” de la editorial Kairós.

Si uno no entrena, luego no gana la batalla de verdad.

Crisis es algo necesario, es un cambio de estado. Un niño entra en crisis con la pubertad y un púber entra en crisis al volverse joven y el joven con la madurez. Pero no nos acordamos. También hay crisis al tener un hijo, casarse, al tener que ir a trabajar, …

En fin, la vida es una sucesión de crisis. No sé porqué la gente les tiene tanta aversión y las ve como enemigas, cuando son aliadas de nuestro crecer, de nuestro desarrollo y de nuestra evolución.

Si no fuera por las crisis, no habría cambio porque CAMBIO Y CRISIS ES LO MISMO. El ser humano no aprecia los cambios por verse en un mundo material (el de la encarnación) al cual no pertenece.

Esa es la base de la inseguridad. Pero hay que aprender a vivir con la inseguridad, simplemente miras hacia delante y hay una curva, aunque luego no sabes que hay más allá. Lo único que prevalece en la vida es el cambio.

Podemos vivir las crisis como una sorpresa, como una aventura, … en plan positivo, que de eso se trata.

La depresión es una alerta para hacer caso al Alma.

La depresión es una forma de alertar de que no se está evolucionando en una dirección óptima, que no se están haciendo las cosas lo bien que se podrían hacer, que ha habido algún error del que el Alma se ha hecho eco y te manda una señal de alerta.

Si tapas la depresión con un antidepresivo, te pierdes la enseñanza y estamos en el mundo para aprender.

Así, que ánimo y a coger las crisis con más cariño que son grandes Maestras y grandes amigas para toda la vida.

Eva Monferrer

jueves, 15 de octubre de 2009

La ràbia

Hi ha una ràbia antiga, acumulada durant anys, que es guarda a les zones més fosques o profundes del cor, però que actua i influeix sobre la nostra vida, encara que no en siguem conscients. Aflorar les antigues ràbies és condició indispensable per a estar bé.

Ahir vaig anar a a veure el film d'Amenàbar "Àgora" i em va provocar que aflorés a la superfície de la meva consciència molta ràbia que tenia acumulada des que era petit i adolescent.

El film narra com la secta cristiana es fa mica en mica amb el poder absolut (polític i religiós) dels dominis de l'imperi romà que és en decadència. Hi apareixen la sobèrbia, l'abús, el dogmatisme, la manipulació, la crueldat, el salvatgisme, la indignitat en definitiva d'uns dirigents cristians que l'únic que busquen és el poder, per a detentar el qual no tindran inconvenient a amenaçar, a perseguir, a condemnar i fins i tot a eliminar tot aquell que s'oposés a les seves ambicions expansionistes.

La veritat és que amb aquesta ràbia a sobre (la meva d'antiga) és impossible sentir pau interior, i per tant el benestar que tots volem. Així és que aquest matí he fet uns quants exercicis per a treure'm tanta ràbia com em fos possible, per a ocupar després el forat que quedés amb elements positius.

Mentre mirava el film, van ser molts els moments que vaig acusar els bisbes i dirigents cristians d'assassins fastigosos.

Penso que val la pena veure la pel·lícula, tot i que és probable que només les persones que, com jo, han patit els abusos dels capellans i dels dirigents eclesiàstics en general, puguin ser sensibles als desmans que s'hi expliquen.

M'agradaria molt que si algun visitant d'aquest blog l'arriba a veure, que ens digués què li ha semblat i si també ha sentit la mateixa indignació que jo.

sábado, 10 de octubre de 2009

Comentari

Cada vegada tinc menys dubtes sobre que els homes i les dones (promig) són molt diferents. Dic promig perquè estic convençut (ja ho estava abans de llegir aquesta entrevista) que hi ha un sector d'homes amb "pensament i actituds femenins fonamentalment" i un sector de dones amb "pensament i actituds masculins fonamentalment". En tot cas, la cosa té la seva importància perquè, si és així, com que penso que al món li convindria un gir cap a una manera més femenina de ser gestionat, correspondria, per tant, a les dones (que formen el gruix més important dels pensaments i actituds femenins) encapçalar el canvi, juntament, això sí, amb el grup dels homes que ens hi sumaríem de totes totes.

A banda, he de comentar que hi ha una generació d'homes entre els 30 i els 45 anys aproximadament (si més no en els ambients on jo em moc) que em recorden als qui ja en tenen 50 ó 60. Continuen amb una actitud que a mi em sembla infantil, de poc reponsabilitzar-se i de fugir i fugir cap no sé sap a on. I sembla com si fossin moderns i avançats. Però les seves dones continuen suportant el rol més clàssic; i ells a la seva.

He transcrit l'entrevista perquè penso que pot donar de sí per a fer un bon debat en aquest Blog. A veure!

: "Las mujeres son más felices que los hombres"

ENTREVISTA • SUSAN PINKER
Susan Pinker: "Las mujeres son más felices que los hombres"

La psicóloga canadiense defiende que la naturaleza de las mentes es distinta según el género: ellos quieren poder y dinero y ellas relaciones humanas

Joel Albarrán | Barcelona | 09/10/2009 | Actualizada a las 01:28h | Ciudadanos

Decir que hombres y mujeres somos distintos por fuera es una evidencia indiscutible. Decir que también somos esencialmente distintos por dentro, en cambio, significa tocar un tema mucho más delicado.

A este terreno pantanoso es al que se ha lanzado la psicóloga canadiense Susan Pinker, armada con decenas de casos, de opiniones de expertos de los más diversos ámbitos y de datos científicos, todos ellos recogidos en el libro La paradoja sexual. De mujeres, hombres y la verdadera frontera de género (Paidós).

En una charla telefónica desde el Canadá, Pinker asegura que sus afirmaciones no implican defender los roles tradicionales de relación hombre-mujer. Al mismo tiempo, sin embargo, afirma que a los hombres les interesa más los símbolos de estatus y poder como un buen trabajo o un buen coche, mientras que las mujeres son más proclives a sacrificarlos para favorecer sus relaciones afectivas.

Y, lo que es más políticamente incorrecto todavía, estos intereses distintos no derivarían de motivos sociales y culturales sino que serían intrínsecos a las naturalezas humanas masculina y femenina.

Además de recurrir a argumentos científicos, Pinker analiza la evolución vivida a lo largo de muchos años de niños que parecían destinados al fracaso pero que de adultos triunfaron profesionalmente y de niñas brillantes que de mayores han renunciado a un modelo de éxito social creado por y para hombres y en el que ellas no se identifican.

-Tantos años luchando por la igualdad de derechos entre hombres y mujeres para acabar concluyendo que, en realidad, somos distintos. ¿Podría esto perjudicar los avances logrados hasta ahora?
-No creo que sea bueno ni malo, no se trata de una cuestión moral, aunque sí que cierto que una de las estrategias o tácticas para defender la igualdad de derechos de las mujeres ha sido decir que hombres y mujeres son idénticos. Pero no es así.

-¿Cuál es la raíz de las diferencias entre hombres y mujeres?
-Obviamente, hay diferencias de todo tipo. No son sólo genéticas u hormonales, sino también de arquitectura cerebral y de muchos otros aspectos.

-¿Estas diferencias justifican los papeles tradicionalmente asignados a hombres y mujeres?
-¿A qué se refiere con papeles tradicionales?

-Pues que la mujer se quede en casa cuidando de la casa y el hombre vaya a trabajar, por ejemplo.
-No, no los justifican. En realidad, lo que digo es que hombres y mujeres tienen preferencias de trabajo distintas. Pero esto no significa que ella se quede en casa y él vaya a trabajar. Lo que significa, por ejemplo, es que más mujeres que hombre prefieren trabajar con gente, donde pueden desarrollar sus habilidades e intereses. No tiene nada que ver con los roles tradicionales.

-Pero en su libro menciona casos de mujeres que dejan sus exitosas carreras para quedarse en casa.
-En realidad, no se quedan en casa después abandonar sus trabajos. Lo que pasa es que los lugares de trabajo se han hecho a medida de las necesidades de los hombres y las expectativas en trabajos también se corresponden con lo que los hombres siempre han aceptado: largas horas, viajes, estar fuera el fin de semana… Las mujeres no quieren dedicarse sólo al trabajo, quieren empleos que les permitan mantener los vínculos sociales que les importan, con sus niños, sus amigos o sus padres.

-¿Y los hombres no precisan tanto estos vínculos?
-Hay que aclarar que no estamos hablando de hombres y de mujeres como si fueran personas de distintos planetas, blanco y negro, sino de promedios. Dicho esto, hay muchas más mujeres que hombres que priorizan sus relaciones personales sobre su trabajo. Por el contrario, para una proporción mucho más grande de hombres que de mujeres lo más importante es el trabajo y sacrificarían otras cosas.

-¿Esto se debe a que las mujeres identifican y reconocen mejor lo que las hace felices?
-No se puede generalizar, pero está claro que eso indica que las mujeres son más felices con sus vidas que los hombres. Son más felices y viven más tiempo. Los economistas lo llaman la paradoja del género, porque las mujeres en realidad no tienen trabajos tantos trabajos con poder, estatus y dinero… pero son más felices. Por eso le llaman una paradoja. Pero en realidad la auténtica paradoja es que el poder, el estatus y el dinero no son su objetivo: las mujeres piensan que su felicidad personal es su mayor prioridad por encima de cosas materiales como su coche o su cuenta del banco.

-¿Entonces las diferencias salariales entre hombres y mujeres las buscan las propias mujeres?
-Si, porque las mujeres a menudo eligen sus trabajos en función de sus habilidades e intereses y los hombres por cuánto ganan. Por ejemplo, las mujeres abogadas a menudo se decantan por trabajos en el sector público, mientras que los hombres se decantan por el sector privado. Así que ellas también quieren ser abogadas, pero les importa más cual es la finalidad de su trabajo.

-Una de las bases de su libro es que los hombres están más en los extremos y las de las mujeres más estables.
-Estadísticamente, los hombres son más variables, es decir que hay más hombres psicológicamente muy muy frágiles y más hombres muy muy fuertes. En cambio las mujeres en su mayoría se encuentran más alrededor de la media.

-Recoge casos de niños que parecían frágiles y han triunfado profesionalmente ¿A qué se debe?
-No sucede siempre, pero algunos de estos niños frágiles que no tienen muchas habilidades verbales o sociales, de adultos sí son buenos con los negocios. Parte del motivo por el que les va bien con los negocios es porque tuvieron que dejar las clases y ponerse a trabajar.

-El otro lado de la moneda es el de las mujeres que parecían brillantes pero no han triunfado.
-No creo que se pueda decir que una mujer no ha triunfado porque no sea una ejecutiva de una gran empresa. En realidad, la mayoría de mujeres no quieren esto, sino que priorizan la relación con sus familiares. Hay que darle la vuelta a algunas de las asunciones más extendidas sobre lo que significa el triunfo personal. No habría que darle tanto valor a lo que ganamos. Es más importante, por ejemplo, los años que vivimos. Y si lo miras así, entonces las mujeres están muy por delante.
PUBLICIDAD. BMW Serie 1 es disfrutar desde 19.900 Euros
Del.icio.usFresquiTechnoratiYahoo!MenéameGoogleCompartir en MSN Reporter
ImprimirE-mail
Añadir comentario
46 COMENTARIOS
Ver todos los comentarios Últimos comentarios
george deschaimps | 10/10/2009, 10:34 | |

Creo que hombres y mujeres,cojean del mismo pie,pero sin duda,los hombres siempre estamos compitiendo a ver quien es mas macho,poderoso o fuerte.Nos hace falta una gran dosis de humildad a todos.

Notificar comentario inapropiado
Rosa Mª | 10/10/2009, 04:30 | bcn |

La felicidad no es cuestión de géneros sino de personas. Los índices de depresión son mayores en mujeres que en hombres, pero por vivir aún en una sociedad sexista. Si los hombres han creado una sociedad competitiva basada en el poder y dinero es para cazar las mejores presas.Tanto a hombres como mujeres les gusta vivir lo mejor posible.Pero tanto hombres como mujeres los hay cuya mayor prioridad es el dinero y aquellos que valoran más las relaciones personales.

Notificar comentario inapropiado
t | 10/10/2009, 01:59 | t | t

psicoloca tenia que ser. si realmente supiera de lo que habla sabría que no se puede generalizar en nada. pero claro, tiene que vender sus libros y decir burradas que agraden a su publico objetivo, las mujeres. las que se lo crean, claro. que le pregunte a las afganas, de la universidad a la esclavitud.

Notificar comentario inapropiado
nuria | 09/10/2009, 21:03 | bcn |

no entiendo en que son simples los hombres?

Notificar comentario inapropiado
una mujer | 09/10/2009, 18:57 | |

Parece ser que se han olvidado mencionar que mucha "culpa" de que la mujer se quede en casa "y prefiera estar en casa", puede estar determinada en la educación impartida. No hay que olvidar que nuestra sociedad deja a la mujer mucho más limitada... no creo que la mujer tenga asociado en si, el cuidado, más bien es un rol establecido de hace muchos años.

miércoles, 30 de septiembre de 2009

ELS OBJECTIUS DE LA VIDA

Quan t'has passat la vida pendent sobre tot de no equivocar-te, de no ser renyat, de que no et castiguessin, de no deprimir-te, de no posar-te malalt, d'aguantar, de ser fort i valent, de respondre al que s'espera de tu, de no deixar la feina (tot i que hi estiguessis malament), de ser correcte amb tothom, de no decaure ni defallir, de soportar el que s'hagués de soportar, de sobre tot tirar endavant, de fer els deures, de respectar les normes, etc, etc, i arribes a la conclusió que això no és Viure, només et queda una solució: adonar-te del que tu vols, manifestar-ho a crits, saber que ho aconseguiràs i gaudir-ho a fons. Però això que tu vols només poden ser coses precioses, o sigui: amor, feina que t'agradi, més diners,salut, éxit en les teves coses, etc.

Doncs bé, jo estic convençut que la felicitat m'està esperant i que no cal que la defineixi gaire. No vull conformar-me amb trossets de felicitat, moments que venen i se'n van. No! Vull ser sempre feliç i entusiasta. I per això avui, davant tothom, proclamo que no miraré mai més enrere, que no expressaré dubtes de cap mena sobre el que vull, que no m'interessaré per les notícies sobre els sofriments, que no criticaré ningú, que tan sols em dedicaré a demanar en veu alta el que jo vull, que tindré plena confiança a aconseguir-ho, que ho gaudiré al màxim i que expressaré sovint el meu agraïment per haver nascut humà i poder fer tot això.

Chesús

domingo, 27 de septiembre de 2009

EL SECRET

Ara mateix, la teva vida és un reflex dels teus pensaments del passat.
Si pots pensar en allò que vols i fer-ne el teu pensament dominant, ho incorporaràs a la teva vida.
Els pensaments esdevenen coses!
Si vols canviar qualsevol cosa de la teva existència (...) canvia de pensaments.
No tenim el que volem perquè pensem més en allò que no volem que en allò que sí volem.
(EL SECRET. Ronda Byrne)

Estic llegint aquest llibre i m’ha interessat força perquè m’ha fet adonar-me de coses que m’han passat durant la meva vida i de les quals no n’era del tot conscient.

Aquest blog l’he titulat La felicitat perquè penso que val la pena obrir un debat sobre l’assumpte, però veig que felicitat i consciència estan molt lligats. Com més feliç ets, més conscient ets també. I a l’inrevés, com més conscient, més feliç. És a dir que, al meu entendre, la inconsciència comporta la infelicitat.

Recordo que quan vaig fer el Camí de Sant Jaume, vaig posar tot l’interès del món a fer-lo amb tota cura perquè volia assolir la meta. Sabia que ja no tenia 30 ni 40 anys i que, per tant, les meves possibilitats físiques eren més limitades. Però també considerava que eren les suficients. Quan vaig tornar del viatge, algú a casa meva em va dir: noi, ho has aconseguit!. I sí, ho havia aconseguit però no vaig ser prou conscient de com ho havia fet. Però ara, tot llegint aquest llibre que us recomano, he descobert que la meva ment estava plena de seguretat, de certesa, de confiança. Sabia que assoliria la meta! I per això ho vaig poder fer, malgrat que hi havia altres circumstàncies anímiques que no m’hi ajudaven, precisament.

Poso aquest exemple perquè em sembla alliçonador.

Sovint, em fa l’efecte que la nostra ment està dominada per la negativitat (no podré, no val la pena, no me’n sortiré, n’estic tip, sempre és el mateix, etc) i, segons la teoria que s’exposa en aquest llibre, la negativitat atrau la negativitat (la llei de l’atracció entre iguals). En conseqüència, si podem fer que s’instal•li dins de la nostra ment el pensament que aconseguirem un determinat objectiu, però de forma predominant i amb plena confiança, això l’atraurà i l’aconseguirem.

Què té a veure això amb la felicitat? Quina relació hi trobo entre això i les regles o camins de la llista que us vaig passar fa pocs dies? Encara no ho sé perquè tot just estic al començament del llibre, però tinc la impressió que la nova lectura m’ha obert una nova manera de mirar-me-la (la llista) i això, per sí sol, ja és ben vingut per a mi.

Chesús

miércoles, 23 de septiembre de 2009

Ser qui un ja és

Hace exactamente 500 años, Erasmo de Rotterdam definía la felicidad como "querer ser lo que uno ya es"

Un petit comentari sobre això. Efectivament, tal com jo ho veig ningú no pot ser feliç si no és qui és, és a dir si no és autèntic. Això implica actuar d'acord amb el que un vol fer, però també pensar i sentir tenint-se en compte a un mateix, respectant-se a un mateix. Tot el que sigui allunyar-se del que un mateix és serà font de malestar i, per tant, d'infelicitat.

Per això em mostro d'acord amb el que va dir (sembla ser) Erasmo fa tant temps. Ningú no podrà trobar la pau interior i l'equilibri personal si va en la direcció contrària o es desvia d'allò que és, de la forma com un és. I això és molt savi perquè té implicacions vers els altres, perquè en la mesura en què sapigues respectar-te a tu mateix (sent qui ets) podràs respectar els altres (sent qui són).

martes, 22 de septiembre de 2009

COMENTARI A COMENTARI D’EN MIQUEL

De moment, els meus comentaris hauran de ser ràpids perquè –com gairebé tothom- disposo de poc temps, però estic segur que a mesura que s’animi la cosa, hi intervindré amb més profunditat i assiduïtat.

Et responc, Miquel, que l’objectiu del Blog és cercar i compartir companyia en, com dius tu, una “comunitat virtual” per a parlar de coses que a mi m’interessen i que a la major part de la gent que conec no li interessa gens. Un es troba massa sol i massa diferent anant per aquests móns de déu, veient que fora del futbol i quatre cosetes més, la resta d’assumptes no interessen a ningú, o a molt poca gent. I l’objectiu de la llista era provocar una entrada als debats d’aquesta comunitat. No es tracta, per tant i en principi, de donar credibilitat a una llista de consells. Jo encara no m’hi he pronunciat al respecte i tampoc no sé a hores d’ara si em caldrà fer-ho. Estic d’acord que el plaisir de vivre ha de conduir la nostra vida (jo en dic: experimentar la vida i gaudir-la). I és clar que això té un caràcter marcadament individual. Però no trobes (o no trobaries) plaer a que un altre t’expliqués com, on, amb qui, de quina manera, etc, ha experimentat felicitat, o ha tingut sensacions de felicitat o la sensació de ser feliç?

Per acabar, et diré que “complir” els objectius de la llista no crec que ens fes feliços, de cap manera, però podria ser que si ens sentíssim feliços i ho examinéssim, igual resultaria que estaríem “complint” més d’un d’aquests consells o normes. Podria ser!

Chesús

Sorry

Perdoneu l´error: "podreu", no "podre-ho"

Missing in blog

Com que no domino (gens ni mica) això de fer funcionar un blog, m'he llançat a l'aventura d'explorar-lo anàrquicament, és a dir, de remenar-lo tant com puc, intentant trobar vies de sortida. És així com m'he trobat un comentari de la Iolanda inesperadament. Pensava que els comentaris sorgirien directament sobre el blog, prèvia petició a mi, si un cas, del permís per a la seva publicació, però, noi, no ha estat així, o si ho ha estat, jo no me m'he adonat. Així és que he decidit tirar pel camí del mig i fer un copiar i un enganxar i per això podre-ho llegir el seu comentari. Amb el comentari del Miquel, la cosa encara ha estat més d'anar per casa, ja que em va escriure a la meva adreça de correu (la real: chesusvillafranca@gmail.com) i també he fet el mateix: copiar i enganxar. Per tant, teniu dos comentaris al blog per si us animeu a fer-ne els vostres.

Chesus
Jesús,

bona nit. Perdona pel retard. Veig que has iniciat una proposta via internet. Crec que és un acte de molt bona voluntat i hi participaré dintre de les meves possibilitats. Abans que res m'agradaria preguntar-te alguna cosa sobre el teu plantejament.

Quin és l'objectiu real de fer aquesta llista? És que jo normalment estic força en contra d'aquest tipus de (com tu dius) receptaris, sobretot a causa del meu caràcter nòmada i orgullós. Particularment penso que el plaisir de vivre no s'obté en la consecució del global dels manaments d'aquest decàleg sino en la búsqueda dels propis i exclusius. Penso que, aquell que realment es preocupa per la seva felicitat, no fa cas d'aquestes coses. Llavors però, diràs, si aconsegueixes complir fil per randa totes aquestes fites molt provablement hi siguis ben a prop. Em sembla fantàstic, però no deixa de ser utòpic. I només aquell que s'hi posa en serio amb la utopia és el que realment li serveix d'alguna cosa posar-s'hi en camí; i aquest camí no passa per cap manament aliè. Et pregunto llavors si no penses igual que jo i per la raó d'aquesta iniciativa... M'agradaria que m'exposéssis el teu punt de vista.

Jo també crec que una comunitat virtual podria resultar profitosa, m'hi apunto. A veure que en traiem.

Una abraçada

Miquel
comentarios:

iolanda dijo...

Podria dir que tots els 10 punts exposats em fan feliç, em sento bé quan els practico i els identifico com agradables quan en visc un d'ells, però mai havia pensat en la felicitat com en una recepta, com quelcom que pugués resumir en diferents apartats, potser perque la sento tant lligada a les emocions del dia a dia que s'em fa difícil definir-la amb paraules, o potser diria que la felicitat se sent amb els sentits, per això intentar descriure-la amb paraules sense tocar-la, olorar-la, tastar-la, veure-la o degustar-la s'em fa difícil, i no dic pas que tots els sentits hagin d'estar implicats en cada sensació de felicitat, però si algún d'ells o diversos. Sentits que creen dins nostre una explosió única que ens fa somriure.
20 de septiembre de 2009 14:10

domingo, 20 de septiembre de 2009

ELS PRIMERS AGLANS

Passats uns dies des que vaig obrir el blog, cap entrada més no hi ha hagut, així és que em decideixo a fer-ne una altra, de meva.

Ahir, quan vaig sortir a córrer com cada cap de setmana, vaig veure de seguida que les últimes pluges i el descens de les temperatures (hi ha neu als Pirineus) havien canviat el panorama de la darrera setmana. L'estiu punyent havia deixat el seu lloc a un començament tardoral amable i tranquil. Bufava una mica de vent del NW, fresc però no agressiu. Es veien encara pagesos acabant de fer la verema en un tros a la vora del camí. El bosc traspuava si no humitat, perquè les pluges havien estat minses, sí un cert aroma a recolliment i profunditat, cosa que els caminants i els corredors agraïm ja qué d'aquesta manera evitem suar excessivament. Quan vaig arribar a dalt de tot, al costat de la cabana on guarden les eines de la vinya, em vaig parar a fer uns exercicis gimnàstics i vaig contemplar el fons des de dalt del turó. Llavors va ser quan, de cop, una parell d'orenetes van passar per davant meu (jo em pensava que ja havien marxat de les contrades per causa del fred) i les vaig estar observant una bona estona. No hi havia ningú per allí, tret d'elles i jo. Vaig pensar que encara devien trobar insectes volant perquè, si no, no haurien pogut alimentar-se, però el cert és que jo no en veia cap prop meu i ni tan sols gaires papellones jugant a perseguir-se les unes a les altres. Al final, les orenentes van desaparéixer de la meva visió i vaig emprendre el camí de tornada cap a casa, corrent com havia fet a l'anada. La segona cosa extraordinària que em va psssar és que, també de cop i volta, vaig passar per damunt d'un aglà i va ser aleshores quan em vaig dir a mi mateix: mira, els primers aglans de la temporada. Però no vaig estar a temps d'aturar-me per agafar-lo i guardar-me'l, com hauria volgut, perquè els peus em duien a més velocitat que la dels meus propòsits. Durant la resta del camí, la meva intenció va ser trobar-ne un altre, però no ho vaig aconseguir. Fins i tot vaig estar a punt d'agafar-ne un que havia estat aixafat per les rodes d'un 4x4, però estava en tan mal estat que hi vaig renunciar. Per això, quan vaig arribar a casa vaig decidir escriure en el blog aquest petita crònica, perquè volia deixar constància dels meus sentiments. El cas és, que en certa manera, penso que ahir vaig tocar la felicitat, és a dir, la felicitat d'uns moments especials, viscuts sense entorpiments i embrutiments per part de res i de ningú. I em preguntava: Com seria analitzar aquestes sensacions sota el punt de vista de les regles sobre la felicitat que vaig transcriure en la primera entrada del blog? Es complirien totes? En resultaria alguna excessivament rígida? Podria ser que cap d'elles no es complís en aquest cas?

Chesús

domingo, 13 de septiembre de 2009

Aprendre a ser feliços

Aprender a ser felices
DAVID NAVARRO

Hace exactamente 500 años, Erasmo de Rotterdam definía la felicidad como "querer ser lo que uno ya es". Cinco siglos después, la máxima del filósofo holandés sigue vigente y es uno de los puntos de partida en terapias psicológicas para tratar a pacientes con depresión y trastorno de ansiedad. No hay una receta para alcanzar la felicidad plena, que ni siquiera es seguro que exista. Pero hay caminos que conducen a ella.

1/ Acepta las cosas como vienen. En la terapia de aceptación, se trabaja para que la persona asuma que no tiene control sobre la mayoría de cosas que suceden en su día a día. "Antes se nacía con el convencimiento de que la vida es dura, que no se puede conseguir todo", explica el psiquiatra Javier García Campayo. "Ahora, la educación es la contraria, hay un pensamiento generalizado de que todo tiene que salir bien. Y si no se cumple eso, llega el problema".

2/ Reduce las expectativas. No se trata de resignarse a la suerte, sino de colocar el listón en su altura adecuada. "La sociedad nos presiona cada vez más, nos obliga a ser mejores hasta el punto de que nos aterroriza no dar la talla", señala la psicóloga Nuria Cruz. No es imprescindible ser siempre el mejor, a veces solo es necesario hacer las cosas bien.

3/ Escucha tu voz interior. Los deseos que nos mueven y nos causan ansiedad pueden ser adquiridos y no propios. "Muchos hábitos, pensamientos o reacciones que hacemos cada día puede parecer que son nuestros, pero en realidad son producto de la misma ansiedad", dicen desde la Asociación Aragonesa de Trastornos de Ansiedad (ASATRA). "Lo importante es saber qué quiere uno mismo".

4/ Evita los pensamientos negativos. "A veces, nuestra cabeza se convierte en una cadena de ideas negativas, de sucesos que pueden suceder y nos aterran", explican desde ASATRA. El primer paso es interrumpir esa cadena, para lo cual resulta muy útil la relajación. Entre las técnicas de este grupo de autoayuda, destaca el contron de la respiración, que permite vacíar la cabeza de pensamientos. "Al principio es difícil, pero poco a poco la persona aprende a relajarse. Después, solo tiene que hacer los ejercicios para interrumpir los pensamientos".

5/ Distingue los aspectos positivos del día a día. Era el secreto de la pequeña Pollyanna, el famoso personaje de la escritora de literatura infantil Eleanor H. Porter. La niña huérfana siempre encontraba cosas buenas en los reveses de la vida. "Ver los aspectos positivos de lo que llega y no rechazarlos es la mejor medicina para evitar la depresión", asegura García Camayo.

6/ Disfrutar de los pequeños placeres cotidianos. La psicóloga Nuria Cruz aconseja reservar un tiempo cada jornada para saborear las cosas del día a día que nos aportan satisfacción. "Quizá es tomar tranquilamente una taza de café o escuchar nuestra canción preferida. Suelen ser cosas sencillas y la mayoría de las veces son gratis o muy baratas. Sabemos que nos gusta y nos hace bien. Entonces, ¿por qué no lo hacemos más a menudo?".

7/ Crece como persona. Encontrar una afición que nos enriquezca nos ayuda a encontrarnos con nosotros mismos y saber cuáles son nuestros deseos verdaderos. Si olvidamos nuestro yo, solo nos queda el trabajo y eso es lo más alienante, afirman los psicólogos.

8/ Rodéate de tus amigos. "La soledad no es buena consejera", advierte Nuria Cruz. "Hay que saber estar solo, pero también contar con una buena red social de amigos que te aporten risas y alegría. Te quieren por quien eres y no te exigen grandes esfuerzos. Es la mejor vacuna contra la ansiedad".

9/ Cuida tu cuerpo. Al realizar ejercicio, el cuerpo libera endorfinas, sustancia natural que aporta al cerebro una sensación de bienestar. Además, el ejercicio en su justa medida ayuda a la persona a sentirse más a gusto consigo misma.

10/ Sé generoso. Aislarse de los demás y obsesionarse con uno mismo solo trae frustración. "La felicidad consiste en hacer el bien", decía Aristóteles. Ayudar a un vecino, comprobar si tus familiares necesitan ayuda... La felicidad es un camino de ida y vuelta.