Tinc obervat (en mi i en les altres persones) que algunes vegades tendim a "donar consells" a les altres persones, fins i tot quan no ens han estat demanats. Suposo que és una manera de compartir coses i de fer confidències. Ara bé, em fa l'efecte que del fet de compartir sentiments, no necessàriament se n'ha de derivar benestar emocional.
Les paraules que us transcric a continuació em serveixen per a tractar aquest assumpte.
Penso que cada persona és una i irrepetible, raó per la qual no és aconsellable comparar o comparar-se amb ningú. Cada persona és un univers propi. I dins de cada persona (per dir-ho així) hi viu només aquella persona. Per tant, li toca a cadascú fer-se càrrec de la seva persona, de la seva vida, d'acord amb el seu grau de maduració psicològica que tingui a cada moment.
Això implica també que, per exemple, no és meva la responsabilitat que els altres estiguin bé, se sentin bé emocionalment, cosa que no he descobert fins fa ben poc.
Un assumpte és que puguem veure dificultats en els altres i que estiguem oberts a l'amistat o a la companyonia amb ells, i un altre és que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim d'assumir una responsabilitat que no ens toca; entre d'altres motius, perquè no tindrem mai les claus ni la fòrmula per a resoldre els problemes dels altres.
Per altra banda, responsabilitzar-se d'un mateix (que és el que toca) crec que també vol dir la possibilitat de gaudir-se a un mateix, és a dir, gaudir les pròpies qualitats i habilitats, cosa que els altres tampoc no poden fer.
Hi ha persones que, en canvi, mantenen una actitud de responsabilitzar els altres (i únicament a ells) dels seus problemes. Solen ser persones que se'ns mostren normalment com a víctimes de la situació, i que van demanant a crits que les "salvem"
(que les consolem, que les animem, etc) però no és bó per elles que ho fem, perquè si ho fem no les deixem que es responsabilitzin de elles mateixes i, en certa manera, col·laborem a que no trobin les sortides que necessiten i que els són pròpies.
Per altra banda, està més que demostrat que qui "salva" acaba sent "perseguit" per la presumpta "víctima" en molts casos, una conducta molt estesa per més infantiloide que sigui (acostumo a posar l'exemple del nen que cau a terra i li diu a la seva mare -que l'està consolant- que és culpa d'ella que ell s'hagi fet mal).
Per tant, la meva opinió és que cadascú s'ha de responsabilitzar d'un mateix i de "fer la feina" que calgui fer per a anar avançant cap al benestar emocional.
Unas palabras de Louise Hay:
No corras desatinadamente intentando sanar a todos tus amigos. Haz tu propio trabajo mental y sánate a ti mismo. Eso será más benéfico que ninguna otra cosa para quienes te rodean.
No podemos hacer que los demás cambien. Sólo podemos ofrecerles una atmósfera mental positiva donde tengan la posibilidad de cambiar si lo desean. No es posible hacer el trabajo por otra persona, ni tampoco imponérselo.
Cada persona está aquí para aprender sus propias lecciones y no les servirá de nada que se las demos resueltas, porque tiene que pasar personalmente por el proceso vital necesario para aprenderlas.
Lo único que podemos hacer por los demás es amarlos y dejar que sean quienes son, saber que su verdad está dentro de ellos y que cambiarán cuando quieran hacerlo
4 comentarios:
Molt interessant l'article, el realment dificil és creure's que un pot fer-se càrrec de si mateix per si mateix, aquesta creo jo que ha de ser la veritable llibertat.
Fernando.
Hola Fernando.
No acabo de saber si entenc bé el teu comentari. Interpreto que deus voler dir que et sembla difícil que un pugui fer-se càrrec de sí mateix malgrat l'entorn i els altres. És això?
Si és així, penso que per molt difícil que sigui, hi tenim dret i ningú té el dret a impedir-nos-ho, ja que -com tu apuntes molt sàviament- en això consisteix -també per a mi- la veritable llibertat.
Ja m' ho he llegit, està molt bé, però cal molta consciència i presència per no entrar en segons quins "jocs" i actituds oi? Però hi crec en aquest camí, i en també la necessitat i la força que dóna la responsabilitat del propi benestar. Clar està, però, que a vegades una mica d'aixopluc sempre va bé, potser no tan per trobar consell, sinó per trobar el caliu i l'estima dels altres, sentir-te que formes part d'un espai d'estimació on un dóna i rep. No creus que és això el que realment busquem amb el contacte amb l'altre?
ANÒNIMA
Estic totalment d'acord amb tu. Les dues coses han de ser compatibles. De fet és el de sempre: hem de mirar de trobar l'equilibri. Per això, unes persones haurien de treballar més aviat el factor aprendre que ells són primers, i altres, tot i amb això, necessitaren nodrir-se més emocionalment, és a dir, cercar el caliu del contacte amb els altres que tú comentes. Gràcies pel teu comentari.
Publicar un comentario