PRESENCIA EN UNO MISMO

Cuando conseguimos estar presentes aquí y ahora, en realidad lo que hacemos es estar presentes en nosotros mismos. Cuando no lo hacemos, estamos ausentes, ajenos a nosotros mismos. El otro día estaba con una amiga en la terraza de un café  y pasó por delante de nosotros un hombre que andaba cabizbajo. Se veía claramente que iba pensando en lo que fuera. Y yo le pregunté a mi amiga: ¿Tú crees que él está presente en sí mismo? Y me contestó: no, en absoluto. Efectivamente, no se daba cuenta ni de que estaba vivo. Como en ese caso, creo que la mayor parte del tiempo lo pasamos ajenos a nosotros mismos, es decir, sin vivir nuestra vida, ocupados solamente en hacer caso a los pensamientos que nos pasan por la cabeza, esclavos del hábito de darle vueltas a las cosas. Claro que podemos andar, mientras tanto, y respirar, por ejemplo, pero son funciones físicas que no requieren nuestra atención plena. Pues bien, ¿no resultaría gozoso disfrutar nuestra propia vida con suficiente conciencia de ello? Yo así lo creo. Es cuestión de proponérselo y de escoger un truco; el que mejor nos vaya a cada uno. A mi me suele funcionar darme cuenta de que piso sobre el suelo, que respiro aire, que el sol me calienta, que suena el reloj del campanario, que hay unos pájaros que pían, etc. El caso es darse cuenta de que estás vivo, estar presente en tu vida y sacarle todo el jugo que se pueda a cada instante en que tu mente no esté ocupada en la resolución de asuntos concretos de tipo profesional, familiar, etc. En el Zen se suele decir de los pensamientos que son "la incesante verborrea de la mente". Pues bien, se trata de no quedar atrapado por esa verborrea. Si lo hacemos, los resultados positivos se producirán muy pronto. Entre otras cosas, pondremos una barrera al estrés, pero también nuestra vida ganará en calidad y en matices.

LES CONDUCTES REACTIVES

Les conductes reactives sovintegen molt entre les persones. Entenc per conducta reactiva aquella que és pura resposta mecànica i gairebé reflexa a una acció dels altres sobre nosaltres. Es tracta d'una conducta amb poca reflexió, és a dir, amb poca presència dins nostre. Ens passa perquè no estem prou presents en l'aquí i l'ara. Ens agafa desprevinguts i llavors "no podem evitar" saltar i respondre irreflexivament. En el cas de la ràbia és molt comuna aquesta resposta. Ens sentim ferits, no ens n'adonem, i responenm volcànicament, a crit pelat, com si del propi crit depengués la nostra supervivència. La ràbia que portem acumulada dins nostre pren el protagonisme i es manifesta torrencialment, mentre nosaltres romanem inermes davant d'aquesta força tan enorme, com si fóssim purs espectadors del que està passant. El problema és que la ràbia, així manifestada, genera més problemes dels que resol. És veritat que pot ser útil per frenar una acció que no ens va bé, però genera més ràbia alhora, en l'altra persona i en un mateix.

Per això acostumo a recomanar-me a mi mateix  tenir més presència interior i estar molt atent quan m'he de relacionar amb persones que sé que poden provocar en mi (encara que no ho vulguin cosncientment) una reacció de ràbia incontenible. La solució, per tant, és estar molt atent, però també treure ràbia tan sovint com puguem de manera adequada, o sigui, no reactivament.

Si el mal ja està fet (ja s'ha produït la resposta torrencial) no es pot fer res més que acceptar-ho i adonar-se que ens pot servir de aprenentatge per a una altra oportunitat. Això sí, quan l'altra persona estigui receptiva i el nostre cor suficientment calmat, també podem oferir-li a l'altra persona de fer les paus i acceptar la part de responsabilitat que a cadascú li pertoca en un fet tan lamentable.