Faig una nova entrada al meu blog després de molts mesos de no fer-ne cap. Em venia de gust fer-ho.
Segons alguns psicòlegs (desconec si hi ha consens universal
al respecte) hi ha nens que estan més ben connectats a la vida que altres sota
el punt de vista emocional. Els primer tindrien, doncs, més facilitat per estar
bé, per sentir-se més feliços (Carmelo Vázquez, autor del llibre: Optimismo
inteligente).
Avui, quan m’he llevat, pensava que escriuria algun poema, però
quan m’he posat davant de l’ordinador he vist que el que realment tenia ganes d’escriure
era aquest comentari en el meu Dietari. Hi ha dies per tot.
Quan m’he despertat i era al llit encara, els primers
pensaments que m’han vingut al cap no eren positius, i me n’he adonat de
seguida. He vist que la por és a la base de les meves sensacions i pensaments
negatius. Por a no ser prou feliç, por a no saber resoldre segons quines
situacions (personals o professionals), por a la malaltia, por a la mort, etc. En
el fons, es tracta d’estar més pendent del que et falta que del que tens o ets.
Però, en realitat, la cosa és més profunda perquè revela l’existència d’un
hàbit d’ocupar-se més sovint de les coses que poden anar malament,i que tapa o
bloqueja la connexió amb el benestar emocional, amb la confiança en un mateix,
amb l’autoestima. Per això s’ha de fer un esforç per detectar quan t’estàs
situant en línea de la negativitat i poder decidir connectar amb el que som profundament,
és a dir, amor.
Com deia un monjo budista a la pel·lícula “Katmandú” que
vaig veure dies passats, quan tenim pensaments negatius, hem d’espirar
llançant-los lluny de nosaltres; i quan els tinguem positius, hem d’inspirar
incorporant-los a nosaltres. És possible que, com afirmen els psicòlegs, hi
hagi persones més ben connectades amb la vida que d’altres, però, per mi, això
vol dir que les segones han de fer més esforços per situar-se en la línea de la
visió positiva, eliminant moltes més traves emocionals que no pas els altres.
Hi ha un altre mètode, que és el que jo segueixo últimament,
i consisteix a identificar-nos amb l’amor que som, és a dir, amb la realitat
última de la nostra existència. Es tracta de viure la vida des de l’amor, des
de la perspectiva de l’amor, cosa que comporta deixar de banda les altres
perspectives que no són sinó producte del temor i de la por. Per exemple, si
comencem el dia pensant en la quantitat de coses que hem de fer, llavors ens
accelerarem i no trigarem gaire a témer que no les podrem fer totes o no les
podrem fer totes bé. Aquest és un exemple de la perspectiva de la por. Al
capdavall, es tracta d’una connexió amb el que no som profundament, d’una
connexió amb l’existència mental, amb la ment ordinària, la que ens exigeix
constantment que fem i fem més i més coses.
Una pràctica que segueixo cada matí és la següent. Quan
entro al cotxe i em dirigeixo a la feina, poso música clàssica ben suau i
harmoniosa. Res de notícies. Les mínimes paraules perquè no em portin cap als pensaments
discursius. Si trobo la música adequada, puc mirar el paisatge, els camps, els
arbres, etc, i estar relaxat. El contrari de tot això (com jo també ho he fet
durant anys) és posar notícies o col·loquis i debats, omplir el meu cap i
preparar-me “para la batalla diària” amb una ment molt energitzada.
I encara vaig més enllà del que he explicat, perquè, a més, procuro connectar-me amb l’amor que sóc, és a
dir, amb el benestar emocional, amb els meus valors, amb els meus sentiments d’empatia
vers els altres, amb les meves qualitats, amb l’agraïment que sento per tot el que la vida m’està donant. I això no és una
tasca difícil o ímproba, com es podria suposar pels elements que la composen.
Resulta fàcil fer-ho, sempre i quan un estigui convençut –com és el meu cas-
que la nostra veritable naturalesa és amor, perquè llavors n’hi ha prou a
dir-te de tant en tant “sóc amor”, “no sóc problemes”, “no sóc ment ni por
paralitzants”. Llavors, d’una manera
natural i progressiva comences a connectar amb l’amor que també són les altres
coses i els altres éssers.
I quan dic amor, vull dir l’energia més poderosa de l’Univers,
la generadora de vida i dels milions de galàxies existents, aquella que ara per
ara no han pogut detectar les nostres tecnologies científiques. Aquesta és, per
mi, la veritable i última natura nostra. Per això, la connexió o desconnexió amb
aquest amor que som marca, com a raó última, la diferència entre estar bé i ser
feliç, o estar malament i ser infeliç.
