Una amiga meva, que em va enviar un correu relatiu al temade la connexió/desconnexió emocional m'ha autoritzat a transcriure'l preservant l'anonimat.
COMENTARI MEU: Contesto avui el teu correu de dies passats, però m’agradaria que quedés clar que jo no sóc cap terapeuta, ni psicòleg, ni professional del tipus coach, ni un gurú o res que se li assembli. Jo tan sols parlo des de la meva experiència dels anys viscuts en aquesta Terra dels nostres amors. Per tant, tot el que dic o comento neix de les meves vivències, de las experimentals i també del que he après llegint o reflexionant. Per aquesta raó, el que jo penso, sento, experimento i he après no necessàriament ha de ser el camí per ningú més a fora de mi. D’acord?
Comento tot seguit els paràgrafs del teu correu:
COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: Doncs… no se perquè et contesto, però la desconnexió es imprescindible per no abatre’t quan no connectes amb tu mateix, car que aquest mateix sentiment et provoca mes angoixa , que viure en una closca, dons com a mínim, et fa sentir segura, que no complerta.
COMENTARI MEU: Crec que entenc perfectament el que dius. Justament és això el que fem per a no patir: no sentir, però (com deia ahir en la nova entrada al blog) amb aquest no sentir allò que no volem ens perdem també sentir la vida, sentir la profunditat del que som, sentir de debò l’amor cap als altres i cap a nosaltres mateixos, i finalment acabem fent el que no volem, i disfressant les nostres necessitats convertint-les en raons aparents per a mirar pels altres (com si fóssim les persones més generoses del món).
Per a mi, no existeix cap raó que justifiqui que no connectem amb les nostres necessitats personals com a ser humà; ni tan sols els altres. Perquè si no ens tenim en compte primer de tot, segur que ens despotenciarem com a persones tard o d’hora i acabarem en mig de la depressió o del no saber cap a on anem.
COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: També val a dir que encara que de vegades t’esforces per provocar canvis, aquest poden ser tan devastadors en el teu entorn que no poden dependre del propi egoisme de sentir-se be. Som sers socials i sempre qualsevol tipus d’amor comporta certa manca de llibertat . Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar , no crec que un esser viu , sol per molt complert que estigui, o sigui gracies a ell mateix tot solet.
COMENTARI MEU: Hi ha una dita Zen que diu que no cal que canviem res en la nostra vida, sinó que el que hem de fer és ser veritablement el que (els qui) som. Moltes vegades, quan volem canviar ho fem perquè sentim que no estem bé, i per això canviem de feina, de casa i fins i tot de parella, però aquest canvis de poc serviran si no van acompanyats d’un retorn al que som de debò com a persones (éssers únics i irrepetibles en cada cas), és a dir, a l’autenticitat del que som.
No es tracta de no ser egoistes, sinó de no anul·lar-nos com a persones, perquè al cap davall pot passar que la persona que pensi que s’està entregant als altres, sigui la persona més infeliç del món per no tenir-se en compte a ella mateixa, per no respectar-se a sí mateixa (recordo ara el conegut cas de les grans crisis de la Mare Teresa de Calcuta al final de la seva vida, encara que ara la vulguin fer Santa per interessos propagandístics de l’Església catòlica).
Naturalment, quan et decideixes a tenir-te en compte a tu mateix, ho has de fer des del jo bé / tu bé, que vol dir: jo em cuidaré a mi mateix i et cuidaré també a tu, jo em respectaré però a tu et respectaré, jo em tindré en compte però també et tindré en compte a tu, jo no em faré mal a mi però tampoc te’l faré a tu. Quina por hauries de tenir, doncs, des d’aquesta perspectiva, a ser devastadora?
COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: L’amor amb amor es paga i l’amistat amb amistat es paga, i l’èxit professional té’l donen si volen, el altres … no depèn només de tu, creus que si et un bon pintor, per aquest sol fet tindràs èxit?, o cantant o etcetetc. Jo crec que no . Ho potser a mi m’ho sembla. De totes maneres no en facis gaire cas, es tard i tinc insomni...
COMENTARI MEU: Em fa l'efecte que entenc el que vols dir: que si et donen amor, tu en dones, i que si no, no en dones. Aparentment, sembla just, però ben mirat em sembla que no ho es tant, perquè al darrere d’aquesta afirmació n’hi ha una altra que seria: jo soc justa, jo no decideixo, em conformo i m’adapto a la situació, son els altres els que prenen les decisions. Però realment ets tu la que -imagino que per a protegir-te a tu mateixa- has decidit ser molt cautelosa en les relacions amb els altres i estar una mica a la defensiva.
En les teves paraules crec que apareixen “els altres” com els amos de la situació, perquè seran els que decidiran si t’estimen, si faran que tinguis èxit professional, independentment que tu siguis o no una bona persona o una excel·lent professional. I a mi això em sona, precisament, a una cessió als altres del teu poder, es a dir, a una baixa autoestima. I jo el que proposo amb els meus comentaris es justament el contrari: incrementar la autoestima i conservar el nostre poder sobre nosaltres com a persones. Es per aquesta raó que apel·lo constantment a que “tornem a casa”, o sigui, que tornem a tenir-nos en compte primer de tot a nosaltres mateixos, perquè –dóna-li tantes voltes com vulguis a l’assumpte- no podem donar allò que no tenim; no podem donar amor sinó en tenim prou cap a nosaltres. Màxim que podem fer, quan no ens estimem prou, es complaure els altres, aguantar, conformar-nos. I tot això generarà a la llarga ràbia i impotència.
¿Veus per què no puc estar d’acord amb tu amb això de “Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar”?
Les arrels profundes de l’amor són dins nostre, independentment de l’amor que els altres ens tinguin. Es veritat que quan érem petits depenien absolutament de l’amor dels altres, però ara ja som adults i podem prendre decisions sobre la nostra vida i, per tant, sobre com generar amor dins nostre per a escampar-lo després entre els altres.
Insisteixo: si no m’estimo prou a mi mateix, dubto molt que pugui sentir veritable amor pels altres. Podré sentir, si vols, respecte, reverencia, responsabilitat, obligació social, dependència, submissió vers ells, o el que sigui, però amor, amor, ho dubto, perquè ningú no pot estimar des del sentir-se poc estimat per exemple, i no estimar-te a tu mateix implica en el fons que no t’acabes de creure que els altres t’estimin o que tinguis dret a ser estimat pel sol fet de ser persona (es curiós que sempre lliguem aquest dret a les qualitats que tinguem: bellesa, intel·ligència, etc). Et faries creus de saber quanta gent pensa en realitat que no son gaire dignes de ser estimada
domingo, 27 de diciembre de 2009
sábado, 26 de diciembre de 2009
LECTURA DE LES ENTRADES
Acabo d'adonar-me que Google fa la traducció al castellà de les entrades publicades. Simplement posant chesusmaria.blogspot.com, apareix el títol del Blog (La felicitat) i els qui no entenen el català poden llegir la versió traduïda al castellà.
Acabo de darme cuenta de que Google traduce al castellano las entradas publicadas. Poniendo, simplemente, chesusmaria.blogspot.com, aparece el título del Blog (La felicitat) y los que no entienden el catalán pueden leer la versión traducida al castellano.
Acabo de darme cuenta de que Google traduce al castellano las entradas publicadas. Poniendo, simplemente, chesusmaria.blogspot.com, aparece el título del Blog (La felicitat) y los que no entienden el catalán pueden leer la versión traducida al castellano.
viernes, 25 de diciembre de 2009
L’AMOR
He escrit aquesta paraula amb molt de respecte. Sé que està molt desgastada i que se n’ha abusat des de temps immemorials, però he gosat posar-la malgrat tot perquè us he transcric a baix algunes frases d’un llibre del Dr. Brian Weiss (conegut mundialment per la seva tècnica terapèutica de les regressions) que es titula: Sólo el amor es real.
La primera terapeuta que vaig tenir em va dir un dia que jo, per a treure’m de sobre algunes relacions o situacions que no m’anaven bé, havia arrencat de soca-rel altres coses que m’eren indispensables per a nodrir-me bé emocionalment. I això m’ha fet pensar sempre molt i molt en què passa quan perdem la connexió amb l’amor.
El Dr. Brian Weiss està convençut (i ha escrit molt sobre això) que l’amor és l’energia més poderosa de l’univers i que ho omple tot, fins al punt que assegura que l’amor és l’única realitat existent de debò. Val la pena buscar a Internet els seus llibres (gratuïts) i les entrevistes que li han fet de fa anys, però jo volia quedar-me amb una idea que deriva del seu pensament: sense amor (sense connexió amb l’amor) els humans no podem sobreviure. Per això ens passem la vida buscant-lo (buscant el benestar), perquè si és certa la hipòtesi del Doctor Weiss, nosaltres seríem una font (un cabal) d’amor que cerca sense descans connectar-se permanentment amb altres fonts d’amor i potser (una altra hipòtesi) amb la Font de tot amor.
Dic tot això, he de dir que tinc molt present que habitualment s’entén per amor un sentiment bastant diferenti que es diu enamorament. La veritat és que rebem a diari un bombardeig de notícies, d’invitacions, de suggeriments, de propostes a través dels mitjans de comunicació que ens poden fer arribar a pensar que la solució a tots els nostres mals rau a trobar la parella ideal (duri el temps que duri), però això no és l’amor en el sentit que tracta el Dr. Weiss i al que jo em vull referir. Al meu entendre, un enamorament podria ser un camí per aprendre a estimar, és a dir, per arribar a connectar-nos amb l’amor, però gairebé tots sabem que l’enamorament és com una mena de borratxera (un cocktail d’emocions, segons alguns) que ens envaeix i que es pot apoderar de nosaltres i fer-nos perdre l’ oremus. Però l’amor del que jo vull parlar no és ni de bon tros això. L’enamorament s’acaba en cada cas, en cada experiència, en cada parella, però l’amor com a energia bàsica de l’ésser humà no només hi és i hi serà sempre, i es renova permanentment, sinó que, per constituir la base de l’ànima humana, és consubstancial a nosaltres, de tal forma que no és possible la supervivència de la humanitat sense l’amor, sense la dosi mínima d’amor (que ningú seria capaç de fixar, és clar).
Dit això, volia afegir que quan no estem bé, quan no estem connectats amb el nostre interior, amb el que som profundament, és natural que no puguem sentir l’amor. Hi ha com unes capes d’emocions negatives i estratificades que ens ho impedeixen. Si no som capaços moltes vegades de connectar amb el que sentim (por, ràbia, alegria, tristesa), ¿com hem de poder connectar amb l’amor? Per això resulta tan important fer un treball emocional (per la via que sigui) precisament per a poder descobrir les capes que tapen allò que hauríem de sentir.
Quan ens trobem perduts emocionalment, el que fem és desconnectar per d’aquesta manera no sentir. Si no sentim, no patirem, ens diem inconscientment una i altra vegada. Però, com em va dir la meva terapeuta, d’aquesta forma no ens nodrim emocionalment (amorosament) perquè eliminem la connexió amb molts sentiments que ens són absolutament necessaris per a estar bé, per exemple, el sentiment de tenir dret a ser feliços o a ser respectats pels altres pel sol fet de ser humans.
La nutrició emocional ideal penso que només es pot trobar quan dins del nostre cor hi ha pau i calma autèntiques, perquè llavors ens serà possible sentir l’amor (potser que som amor) cap a nosaltres i cap als altres. Si dins nostre no hi habita la pau, o bé tendirem a fugir-ne (del nostre interior, del que sentim) o bé serem esclaus de les emocions negatives que ens comportaran molts problemes existencials.
Aconsello llegir amb atenció les paraules del Dr. Weiss perquè no són cap bestiesa, segons el meu punt de vista. L’energia amorosa és real i per a nosaltres, els humans, absolutament imprescindible si és que no volem perir.
Solo el amor es real, Brian Weiss
El amor es la energía más básica y dominante que existe. Es la esencia de nuestro ser y nuestro universo. Es el componente fundamental de la naturaleza que conecta y une todas las cosas, a todas las personas.
El amor no es una abstracción, sino una energía de verdad
El amor disuelve el miedo. Cuando se siente amor no puede temerse nada. Como todo es energía, y el amor abarca todas las energías, todo es amor.
La energía del amor es, en potencia, más fuerte que cualquier bomba y más sutil que cualquier hierba. Lo que sucede es que aún no hemos podido aprovechar esa energía tan básica y pura. Cuando lo consigamos, podrá darse una curación en todos los niveles, individual y planetaria.
Nuestras almas siempre se sienten atraídas hacia el amor. Cuando comprendamos de verdad el concepto de que el amor es energía que lo abarca todo y que su impulso curativo puede transformar con rapidez nuestros cuerpos, mentes y almas, superaremos nuestros males y nuestros dolores.
Cuando nos olvidamos del mensaje de nuestro corazón y caemos en la rutina y en los baches de la vida, nos sentimos insatisfechos y desdichados.
La verdadera seguridad deriva de la paz interior
El amor es una energía de increíble poder y fuerza.
Todos estamos hechos de esa energía.
El amor es algo absoluto.
La primera terapeuta que vaig tenir em va dir un dia que jo, per a treure’m de sobre algunes relacions o situacions que no m’anaven bé, havia arrencat de soca-rel altres coses que m’eren indispensables per a nodrir-me bé emocionalment. I això m’ha fet pensar sempre molt i molt en què passa quan perdem la connexió amb l’amor.
El Dr. Brian Weiss està convençut (i ha escrit molt sobre això) que l’amor és l’energia més poderosa de l’univers i que ho omple tot, fins al punt que assegura que l’amor és l’única realitat existent de debò. Val la pena buscar a Internet els seus llibres (gratuïts) i les entrevistes que li han fet de fa anys, però jo volia quedar-me amb una idea que deriva del seu pensament: sense amor (sense connexió amb l’amor) els humans no podem sobreviure. Per això ens passem la vida buscant-lo (buscant el benestar), perquè si és certa la hipòtesi del Doctor Weiss, nosaltres seríem una font (un cabal) d’amor que cerca sense descans connectar-se permanentment amb altres fonts d’amor i potser (una altra hipòtesi) amb la Font de tot amor.
Dic tot això, he de dir que tinc molt present que habitualment s’entén per amor un sentiment bastant diferenti que es diu enamorament. La veritat és que rebem a diari un bombardeig de notícies, d’invitacions, de suggeriments, de propostes a través dels mitjans de comunicació que ens poden fer arribar a pensar que la solució a tots els nostres mals rau a trobar la parella ideal (duri el temps que duri), però això no és l’amor en el sentit que tracta el Dr. Weiss i al que jo em vull referir. Al meu entendre, un enamorament podria ser un camí per aprendre a estimar, és a dir, per arribar a connectar-nos amb l’amor, però gairebé tots sabem que l’enamorament és com una mena de borratxera (un cocktail d’emocions, segons alguns) que ens envaeix i que es pot apoderar de nosaltres i fer-nos perdre l’ oremus. Però l’amor del que jo vull parlar no és ni de bon tros això. L’enamorament s’acaba en cada cas, en cada experiència, en cada parella, però l’amor com a energia bàsica de l’ésser humà no només hi és i hi serà sempre, i es renova permanentment, sinó que, per constituir la base de l’ànima humana, és consubstancial a nosaltres, de tal forma que no és possible la supervivència de la humanitat sense l’amor, sense la dosi mínima d’amor (que ningú seria capaç de fixar, és clar).
Dit això, volia afegir que quan no estem bé, quan no estem connectats amb el nostre interior, amb el que som profundament, és natural que no puguem sentir l’amor. Hi ha com unes capes d’emocions negatives i estratificades que ens ho impedeixen. Si no som capaços moltes vegades de connectar amb el que sentim (por, ràbia, alegria, tristesa), ¿com hem de poder connectar amb l’amor? Per això resulta tan important fer un treball emocional (per la via que sigui) precisament per a poder descobrir les capes que tapen allò que hauríem de sentir.
Quan ens trobem perduts emocionalment, el que fem és desconnectar per d’aquesta manera no sentir. Si no sentim, no patirem, ens diem inconscientment una i altra vegada. Però, com em va dir la meva terapeuta, d’aquesta forma no ens nodrim emocionalment (amorosament) perquè eliminem la connexió amb molts sentiments que ens són absolutament necessaris per a estar bé, per exemple, el sentiment de tenir dret a ser feliços o a ser respectats pels altres pel sol fet de ser humans.
La nutrició emocional ideal penso que només es pot trobar quan dins del nostre cor hi ha pau i calma autèntiques, perquè llavors ens serà possible sentir l’amor (potser que som amor) cap a nosaltres i cap als altres. Si dins nostre no hi habita la pau, o bé tendirem a fugir-ne (del nostre interior, del que sentim) o bé serem esclaus de les emocions negatives que ens comportaran molts problemes existencials.
Aconsello llegir amb atenció les paraules del Dr. Weiss perquè no són cap bestiesa, segons el meu punt de vista. L’energia amorosa és real i per a nosaltres, els humans, absolutament imprescindible si és que no volem perir.
Solo el amor es real, Brian Weiss
El amor es la energía más básica y dominante que existe. Es la esencia de nuestro ser y nuestro universo. Es el componente fundamental de la naturaleza que conecta y une todas las cosas, a todas las personas.
El amor no es una abstracción, sino una energía de verdad
El amor disuelve el miedo. Cuando se siente amor no puede temerse nada. Como todo es energía, y el amor abarca todas las energías, todo es amor.
La energía del amor es, en potencia, más fuerte que cualquier bomba y más sutil que cualquier hierba. Lo que sucede es que aún no hemos podido aprovechar esa energía tan básica y pura. Cuando lo consigamos, podrá darse una curación en todos los niveles, individual y planetaria.
Nuestras almas siempre se sienten atraídas hacia el amor. Cuando comprendamos de verdad el concepto de que el amor es energía que lo abarca todo y que su impulso curativo puede transformar con rapidez nuestros cuerpos, mentes y almas, superaremos nuestros males y nuestros dolores.
Cuando nos olvidamos del mensaje de nuestro corazón y caemos en la rutina y en los baches de la vida, nos sentimos insatisfechos y desdichados.
La verdadera seguridad deriva de la paz interior
El amor es una energía de increíble poder y fuerza.
Todos estamos hechos de esa energía.
El amor es algo absoluto.
domingo, 13 de diciembre de 2009
LA CONNEXIÓ INTERNA
Todos nacemos con unas hermosas alas que intentamos desplegar y ofrecer al mundo. Lamentablemente, y por variados motivos, desde pequeños nos niegan la posibilidad de extenderlas y nos las van recortando poco a poco. Pero nunca es tarde para sanar, para zurzir y para cerrar el ciclo de tijeretazo y comenzar uno nuevo de amplios vuelos.
Todos los niños del mundo del mundo nacen con alas. Todos los niños son especiales. No importa si son índigo, cristal, arco iris o cualquier etiqueta de la New Age, todos son seres de luz.
Cuando negamos sistemáticamente las necesidades y deseos infantiles para que encajen con el orden establecido les estamos cortando las alas. Las tijeras primero aparecen en la propia familia y luego externamente.
Pero los bebés y los niños están mucho más conectados que la mayoría de los adultos con su propio saber interno, con su Alma, y merecen todo nuestro respeto. Nos han hecho creer que vienen sin manual de instrucciones pero sí lo traen, en su propio idioma que podemos escuchar y atender individualmente.
“PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO” (LIBRO GRATUITO EN PDF: DE CRISTINA ROMERO MIRALLES) (EL TROBARÀS A EL BLOG ALTERNATIVO)
Una amiga em comentava dies passats que no aconseguia sentir la necessitat d’estar bé.
La seva afirmació va venir després que jo li comentés una cosa meva. Li vaig dir que quan vaig anar a teràpia, el primer dia em van preguntar per què hi havia anat, i jo vaig contestar: vinc confiat a que podré recuperar l’alegria.
Li explicava a la meva amiga com, sota el meu punt de vista, perdem (o hem perdut) amb relativa facilitat durant la vida la necessitat de sentir-nos bé (llavors jo en deia d’això: sentir l’alegria) i com, en canvi, hauria de ser el més senzill del món perquè és una dotació natural que tenim o una part de l’equipament que tenim ja “de fàbrica”, és a dir, en el moment del naixement.
Al començament, he copiat unes frases del llibre “PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO”, perquè estic totalment d’acord amb les afirmacions que s’hi fan. En algun moment, algú o les circumstàncies de l’entorn ens va tallar les ales quan érem petits o una mica més grans, i ja no varem aprendre a volar amb plenitud.
Un altre dia copiaré aquí un poema que vaig escriure fa molts anys sobre això, en el qual expressava aquest mateix sentiment o intuïció.
Per a mi, per tant, era i és bàsic sentir la necessitat d’estar bé, necessitat que no tothom és capaç de sentir. I el cas és que, al meu entendre, no podrem arribar a estar bé mai si abans no sentim aquesta necessitat. Sense sentir-la, anirem tirant, anirem passant, ens anirem conformant amb la vida que portem, i fins i tot aguantarem el que ens vagi passant, amb resignació. Però la plenitud, el sentir-se viu profundament, és quelcom molt diferent a tot això, i el bo és que hi tenim dret encara que no ho sapiguem o no ho recordem.
Una altra persona molt pròxima a mi acostuma a dir que la major part de les persones “estan desconnectades” internament d’elles mateixes . Què vol dir això? Doncs que són incapaces de sentir quines són les seves necessitats emocionals, i no només la d’estar bé (el que jo en deia l’alegria), sinó moltes més: ser tingudes en compte, ser respectades, ser escoltades, poder actuar lliurement, poder gaudir d’espai suficient per a la seva vida personal, lliurar-se de la por que les lliga de mans i peus, etc. La desconnexió que dic té a veure, per tant, amb això.
El que ens passa molt sovint és que fins que no caiem a mans d’una crisi personal forta, anem fent com si estiguéssim bé. Però també seria possible que sense necessitat que ens passés això, tinguéssim els sentits (la intel•ligència emocional) suficientment afinats com per poder detectar abans de caure-hi què ens convé i cap a on hem d’adreçar-nos amb valor i determinació.
El que a mi em sembla poc discutible –repeteixo- és que mentre no siguem “capaços de sentir que necessitem estar més bé” tampoc no serem “capaços de prendre decisions definitives per a estar més bé”.
Todos los niños del mundo del mundo nacen con alas. Todos los niños son especiales. No importa si son índigo, cristal, arco iris o cualquier etiqueta de la New Age, todos son seres de luz.
Cuando negamos sistemáticamente las necesidades y deseos infantiles para que encajen con el orden establecido les estamos cortando las alas. Las tijeras primero aparecen en la propia familia y luego externamente.
Pero los bebés y los niños están mucho más conectados que la mayoría de los adultos con su propio saber interno, con su Alma, y merecen todo nuestro respeto. Nos han hecho creer que vienen sin manual de instrucciones pero sí lo traen, en su propio idioma que podemos escuchar y atender individualmente.
“PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO” (LIBRO GRATUITO EN PDF: DE CRISTINA ROMERO MIRALLES) (EL TROBARÀS A EL BLOG ALTERNATIVO)
Una amiga em comentava dies passats que no aconseguia sentir la necessitat d’estar bé.
La seva afirmació va venir després que jo li comentés una cosa meva. Li vaig dir que quan vaig anar a teràpia, el primer dia em van preguntar per què hi havia anat, i jo vaig contestar: vinc confiat a que podré recuperar l’alegria.
Li explicava a la meva amiga com, sota el meu punt de vista, perdem (o hem perdut) amb relativa facilitat durant la vida la necessitat de sentir-nos bé (llavors jo en deia d’això: sentir l’alegria) i com, en canvi, hauria de ser el més senzill del món perquè és una dotació natural que tenim o una part de l’equipament que tenim ja “de fàbrica”, és a dir, en el moment del naixement.
Al començament, he copiat unes frases del llibre “PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO”, perquè estic totalment d’acord amb les afirmacions que s’hi fan. En algun moment, algú o les circumstàncies de l’entorn ens va tallar les ales quan érem petits o una mica més grans, i ja no varem aprendre a volar amb plenitud.
Un altre dia copiaré aquí un poema que vaig escriure fa molts anys sobre això, en el qual expressava aquest mateix sentiment o intuïció.
Per a mi, per tant, era i és bàsic sentir la necessitat d’estar bé, necessitat que no tothom és capaç de sentir. I el cas és que, al meu entendre, no podrem arribar a estar bé mai si abans no sentim aquesta necessitat. Sense sentir-la, anirem tirant, anirem passant, ens anirem conformant amb la vida que portem, i fins i tot aguantarem el que ens vagi passant, amb resignació. Però la plenitud, el sentir-se viu profundament, és quelcom molt diferent a tot això, i el bo és que hi tenim dret encara que no ho sapiguem o no ho recordem.
Una altra persona molt pròxima a mi acostuma a dir que la major part de les persones “estan desconnectades” internament d’elles mateixes . Què vol dir això? Doncs que són incapaces de sentir quines són les seves necessitats emocionals, i no només la d’estar bé (el que jo en deia l’alegria), sinó moltes més: ser tingudes en compte, ser respectades, ser escoltades, poder actuar lliurement, poder gaudir d’espai suficient per a la seva vida personal, lliurar-se de la por que les lliga de mans i peus, etc. La desconnexió que dic té a veure, per tant, amb això.
El que ens passa molt sovint és que fins que no caiem a mans d’una crisi personal forta, anem fent com si estiguéssim bé. Però també seria possible que sense necessitat que ens passés això, tinguéssim els sentits (la intel•ligència emocional) suficientment afinats com per poder detectar abans de caure-hi què ens convé i cap a on hem d’adreçar-nos amb valor i determinació.
El que a mi em sembla poc discutible –repeteixo- és que mentre no siguem “capaços de sentir que necessitem estar més bé” tampoc no serem “capaços de prendre decisions definitives per a estar més bé”.
sábado, 5 de diciembre de 2009
RESPONSABILITZAR-SE D'UN MATEIX
Tinc obervat (en mi i en les altres persones) que algunes vegades tendim a "donar consells" a les altres persones, fins i tot quan no ens han estat demanats. Suposo que és una manera de compartir coses i de fer confidències. Ara bé, em fa l'efecte que del fet de compartir sentiments, no necessàriament se n'ha de derivar benestar emocional.
Les paraules que us transcric a continuació em serveixen per a tractar aquest assumpte.
Penso que cada persona és una i irrepetible, raó per la qual no és aconsellable comparar o comparar-se amb ningú. Cada persona és un univers propi. I dins de cada persona (per dir-ho així) hi viu només aquella persona. Per tant, li toca a cadascú fer-se càrrec de la seva persona, de la seva vida, d'acord amb el seu grau de maduració psicològica que tingui a cada moment.
Això implica també que, per exemple, no és meva la responsabilitat que els altres estiguin bé, se sentin bé emocionalment, cosa que no he descobert fins fa ben poc.
Un assumpte és que puguem veure dificultats en els altres i que estiguem oberts a l'amistat o a la companyonia amb ells, i un altre és que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim d'assumir una responsabilitat que no ens toca; entre d'altres motius, perquè no tindrem mai les claus ni la fòrmula per a resoldre els problemes dels altres.
Per altra banda, responsabilitzar-se d'un mateix (que és el que toca) crec que també vol dir la possibilitat de gaudir-se a un mateix, és a dir, gaudir les pròpies qualitats i habilitats, cosa que els altres tampoc no poden fer.
Hi ha persones que, en canvi, mantenen una actitud de responsabilitzar els altres (i únicament a ells) dels seus problemes. Solen ser persones que se'ns mostren normalment com a víctimes de la situació, i que van demanant a crits que les "salvem"
(que les consolem, que les animem, etc) però no és bó per elles que ho fem, perquè si ho fem no les deixem que es responsabilitzin de elles mateixes i, en certa manera, col·laborem a que no trobin les sortides que necessiten i que els són pròpies.
Per altra banda, està més que demostrat que qui "salva" acaba sent "perseguit" per la presumpta "víctima" en molts casos, una conducta molt estesa per més infantiloide que sigui (acostumo a posar l'exemple del nen que cau a terra i li diu a la seva mare -que l'està consolant- que és culpa d'ella que ell s'hagi fet mal).
Per tant, la meva opinió és que cadascú s'ha de responsabilitzar d'un mateix i de "fer la feina" que calgui fer per a anar avançant cap al benestar emocional.
Unas palabras de Louise Hay:
No corras desatinadamente intentando sanar a todos tus amigos. Haz tu propio trabajo mental y sánate a ti mismo. Eso será más benéfico que ninguna otra cosa para quienes te rodean.
No podemos hacer que los demás cambien. Sólo podemos ofrecerles una atmósfera mental positiva donde tengan la posibilidad de cambiar si lo desean. No es posible hacer el trabajo por otra persona, ni tampoco imponérselo.
Cada persona está aquí para aprender sus propias lecciones y no les servirá de nada que se las demos resueltas, porque tiene que pasar personalmente por el proceso vital necesario para aprenderlas.
Lo único que podemos hacer por los demás es amarlos y dejar que sean quienes son, saber que su verdad está dentro de ellos y que cambiarán cuando quieran hacerlo
Les paraules que us transcric a continuació em serveixen per a tractar aquest assumpte.
Penso que cada persona és una i irrepetible, raó per la qual no és aconsellable comparar o comparar-se amb ningú. Cada persona és un univers propi. I dins de cada persona (per dir-ho així) hi viu només aquella persona. Per tant, li toca a cadascú fer-se càrrec de la seva persona, de la seva vida, d'acord amb el seu grau de maduració psicològica que tingui a cada moment.
Això implica també que, per exemple, no és meva la responsabilitat que els altres estiguin bé, se sentin bé emocionalment, cosa que no he descobert fins fa ben poc.
Un assumpte és que puguem veure dificultats en els altres i que estiguem oberts a l'amistat o a la companyonia amb ells, i un altre és que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim d'assumir una responsabilitat que no ens toca; entre d'altres motius, perquè no tindrem mai les claus ni la fòrmula per a resoldre els problemes dels altres.
Per altra banda, responsabilitzar-se d'un mateix (que és el que toca) crec que també vol dir la possibilitat de gaudir-se a un mateix, és a dir, gaudir les pròpies qualitats i habilitats, cosa que els altres tampoc no poden fer.
Hi ha persones que, en canvi, mantenen una actitud de responsabilitzar els altres (i únicament a ells) dels seus problemes. Solen ser persones que se'ns mostren normalment com a víctimes de la situació, i que van demanant a crits que les "salvem"
(que les consolem, que les animem, etc) però no és bó per elles que ho fem, perquè si ho fem no les deixem que es responsabilitzin de elles mateixes i, en certa manera, col·laborem a que no trobin les sortides que necessiten i que els són pròpies.
Per altra banda, està més que demostrat que qui "salva" acaba sent "perseguit" per la presumpta "víctima" en molts casos, una conducta molt estesa per més infantiloide que sigui (acostumo a posar l'exemple del nen que cau a terra i li diu a la seva mare -que l'està consolant- que és culpa d'ella que ell s'hagi fet mal).
Per tant, la meva opinió és que cadascú s'ha de responsabilitzar d'un mateix i de "fer la feina" que calgui fer per a anar avançant cap al benestar emocional.
Unas palabras de Louise Hay:
No corras desatinadamente intentando sanar a todos tus amigos. Haz tu propio trabajo mental y sánate a ti mismo. Eso será más benéfico que ninguna otra cosa para quienes te rodean.
No podemos hacer que los demás cambien. Sólo podemos ofrecerles una atmósfera mental positiva donde tengan la posibilidad de cambiar si lo desean. No es posible hacer el trabajo por otra persona, ni tampoco imponérselo.
Cada persona está aquí para aprender sus propias lecciones y no les servirá de nada que se las demos resueltas, porque tiene que pasar personalmente por el proceso vital necesario para aprenderlas.
Lo único que podemos hacer por los demás es amarlos y dejar que sean quienes son, saber que su verdad está dentro de ellos y que cambiarán cuando quieran hacerlo
Suscribirse a:
Entradas (Atom)