Biven Mamonta, chamán.
La mente crea todas las enfermedades.
La enfermedad nace en los cuerpos sutiles del ser humano.
Nuestra actitud hacia nuestra propia realidad, nuestro mundo, lo es todo a la hora de conseguir una vida plena… y sana.
Si tenemos muchos problemas con nuestra mente, si no podemos aceptar una situación, empezamos a tener emociones negativas que se comen nuestra energía. Si perdemos energía, podemos sufrir depresión; nuestro sistema inmunológico se debilita, nuestros canales se cierran y se genera una enfermedad física. La sanación se tiene que hacer en todos los niveles.
¿Qué es lo que no potenciamos?
La conexión con nuestra esencia. Dentro de nosotros tenemos una parte que es nuestro auténtico ser, y el ser tiene poderes ilimitados. En la infancia teníamos conexión con esta parte, hasta los 3 años. A partir de esa edad se desarrolla menos.
Podemos desarrollar nuestro ser interior y recibir impresiones elevadas.
Aconsello llegir l'entrevista completa que li han fet a aquest xaman a "elblogalternativo.com", la trobo molt interessant.
Hi ha alguns aspectes de tot això que m'agradaria comentar:
En primer lloc, que, tal com jo ho veig, la divisòria entre salut i malaltia és sovint molt difusa, fins al punt que no la sabem detectar. Dic això perquè de vegades no tenim prou en compte que podem estar immersos ja dins d’una malaltia i ens pensem que estem plens de salut.
Com que –com afirma aquest xaman, entre d’altres experts- les malalties neixen en la ment, si no estem prou atents a com pensem, a com reaccionem, a com actuem, podria ser que estiguéssim creant una situació de malaltia i en canvi no en tinguéssim ni un sol símptoma físic a la vista.
A mi em fa l’efecte que el bon estat de salut que correspon a cada situació personal deriva de com tinguem la connexió interna amb nosaltres mateixos. Jo m’insisteixo molt a mi mateix en aquest aspecte. Vull viure una vida el més conscient de mi mateix que sigui possible, de forma que les emocions negatives no em duguin al malestar i, finalment, a la malaltia.
El xamán afirma que el nostre potencial intern és il•limitat i que la connexió amb aquest potencial la varem perdre en torn als 3 anys (que és quan el nen ja ha après determinades mesures per a superar els entrebancs emocionals que s’ha trobat al camí). Jo no poso en dubte res de tot això ni ho puc corroborar, sinó que em limito a experimentar, i la meva experiència em diu que si no estic prou al cas de les meves emocions i dels meus pensaments, podré anar fent però també podria passar que es colés dins de la meva vida la negativitat.
Per això és tan important per a mi tenir pensaments positius i procurar no connectar amb les propostes negatives que et puguin venir de fora. Això pot semblar molta feina però, en realitat, quan t’hi acostumes no costa gairebé gens. És com un automatisme que incorpores a la teva forma d’actuar. Es tracta d’anar fent desaparèixer les conductes reactives per a substituir-les per unes altres de pensades, de reflexionades.
La ment és la causant de les malalties, tant les que en diem emocionals o psicològiques, com les físiques, perquè l’ésser que som és un continu (sense talls) tot i que es manifesta en diversos plans o nivells segons el grau de densitat de l’energia (de més densa a menys densa), és a dir, el que coneixem com a cos físic, cos emocional, cos mental i cos espiritual. Per a gaudir una bona salut, cal, doncs, estar atents als moviments de la nostra ment (que inclou el mental i l’emocional) perquè no ens és tan fàcil com l’atenció que podem disposar al nostre cos. En general, evitem fer-nos mal físicament amb relativa facilitat (n’hi ha que ni això) però la ment, com que és més subtil, requereix un entrenament a “estar atents” que no ens l’ensenyen ni a casa ni a l’escola en la majoria dels casos. I en canvi, com diu el xaman, és aquí on ens hi juguem la salut.
És molt important, per tant, que tinguem cura de la nostra ment, o sigui, que estiguem al cas del que pensem i del que sentim, que no ens deixem portar per conductes reactives i que no ens deixem arrossegar per les propostes negatives que ens puguin arribar dels altres. Si conreem la pau i l’harmonia, tindrem pau i harmonia dins nostre, i la nostra ment i el nostre cor estaran serens. Per aquesta raó, jo sempre aconsello no criticar els altres, no entrar en discussions, etc. La forma serena de tenir relacions amb els altres es tenir-les des del que en diuen els terapeutes “jo bé i tu bé”, vol dir això que jo em relaciono amb tu buscant estar bé jo mateix i que tu també ho estiguis.
viernes, 29 de enero de 2010
domingo, 24 de enero de 2010
LES “RECEPTES” PER A ACONSEGUIR LA FELICITAT
10-01-24
El diumenge, 13-09-2009, vaig transcriure en aquest blog una “recepta” per a ser feliç que havia trobat a internet. Venia sota el títol: Aprendre a ser feliços. I l’autor: DAVID NAVARRO. Jo he resumit cada proposta.
1/ Acepta las cosas como vienen.
2/ Reduce las expectativas.
3/ Escucha tu voz interior. Los deseos que nos mueven y nos causan ansiedad pueden ser adquiridos y no propios.
4/ Evita los pensamientos negativos.
5/ Distingue los aspectos positivos del día a día.
6/ Disfrutar de los pequeños placeres cotidianos.
7/ Crece como persona.
8/ Rodéate de tus amigos.
9/ Cuida tu cuerpo.
10/ Sé generoso.
La pregunta que em faig és si no he tractat ja tots aquests assumptes al llarg d’aquests mesos. No obstant això, estic segur que amb aquest decàleg (receptes, en deia la Iolanda en el seu comentari) no podem fer gran cosa de cara a assolir un major grau de benestar. I la raó és que algunes de les directrius són, més aviat, metes a aconseguir, no un camí, no una forma de gestió de les pròpies emocions per a assolir el que volem assolir. Per altra banda, per molt que ens posem al cap tot de normes, per només això ja podem estar ben segurs que no arribarem a estar més bé.
Ara bé, sí que vull destacar els punts 3, 4, 5, 8 i 9.
El punt 3 es refereix a la pràctica ineludible per mi d’estar en connexió amb un mateix al llarg del dia. Sense això, no podrem veure ni sentir quines emocions ens embarguen.
Els punt 4 i 5 ens indiquen el camí a seguir, també a diari. Hem d’intentar ser conscients de quan sentim emocions negatives o de quan ens conviden a entrar a sentir emocions negatives (baralles, crítiques a tercers,etc) per no fer-ho. Ben al contrari, podem estar alertes –si volem- a percebre i sentir tot el que al nostre voltant es presenta com a propostes positives (alegria, riure, etc).
El punt 8 ens parla de la necessitat que tenim de nodrir-nos emocionalment (igual com passa als nens petits i als bebès, que necessiten tant que se’ls acaroni) i aquesta nutrició l’hauríem de poder rebre de les persones que tenim al costat i dels amics i parents principalment. Així podrem sentir-nos estimats i això ens farà confiar en el procés.
El punt 8 jo el faria extensiu a tenir cura també de la ment i l’esperit, no només del cos. Convé –penso jo- que ens acostumem a veure’ns com a cos, com a ment i com a esperit. Normalment ens veiem com a un “jo” (que no sabem on és) que “té” un cos i una ment, però no sentim que “som” un cos, una ment i un esperit. I el cas és que és així. Jo penso (ment) sento (sensacions físiques i emocions) i aspiro al benestar, a la pau i a l’harmonia dins del meu cor (això és l’aspecte relatiu a l’esperit). Per tant, hem de tenir curar del nostre cor (de l’amor que ell sent i ell rep), de la nostra ment (dels pensaments que hi circulen, rebutjant els negatius) i del nostre cos (de la seva salut).
Una bona recepta (casolana) que jo m’aplico és la següent.
1/ Llevar-se d’hora (després d’haver dormit un mínim de 7/8 hores).
2/ No deixar-se inundar a primera hora per pensaments (o revisió de somnis, o previsions respecte a les coses que hem de fer durant el dia) que siguin negatius.
3/ Una bona dutxa o un bon rentat amb alegria (si pot ser, amb música al costat)
4/ Un bon esmorzar que sigui energètic (50% d’hidrats de carboni) amb una infusió o un cafè no gaire fort, mentre continua sonant la música.
5/ Si hi ha nens pel mig: va molt bé estimular-los amb una actitud juganera (el primer dia que ho feu, els nens es pensaran que us heu tornat bojos i riuran esmaperduts) i fer-los anar rapidets de cara al cole.
6/ Anar a la feina tot pensant que tenim coses interessants a fer i que podrem establir relacions amb els companys que poden ser gratificants (res de pensar ni un segon en els problemes que hem pogut tenir amb ells). Si anem sols en cotxe, podem cantar i riure.
7/ Fer la feina durant el dia cercant no entrar en “jocs negatius” amb ningú (encara que hi siguem convidats). Res de criticar, discutir o cridar. Per a això, el que hem de fer és saber dir que no als altres en allò que no ens vagi bé de les seves actitud. És molt important.
8/ Alimentar-nos correctament durant els àpats.
9/ Mantenir la connexió amb un mateix durant tot el dia.
10/ Descansar quan estiguem cansats (vàries vegades al dia, si cal)
11/ Anar a dormir d’hora.
En fi, són les meves “receptes” redactades per a aquesta ocasió (potser les podria ampliar, reduir o millorar però això ja ho faré un altre dia). Tot sigui per aconseguir una bona connexió amb un mateix i una certa pau interna que ens permeti anar per la vida trobant-li la gràcia al que ens vagi succeint.
El diumenge, 13-09-2009, vaig transcriure en aquest blog una “recepta” per a ser feliç que havia trobat a internet. Venia sota el títol: Aprendre a ser feliços. I l’autor: DAVID NAVARRO. Jo he resumit cada proposta.
1/ Acepta las cosas como vienen.
2/ Reduce las expectativas.
3/ Escucha tu voz interior. Los deseos que nos mueven y nos causan ansiedad pueden ser adquiridos y no propios.
4/ Evita los pensamientos negativos.
5/ Distingue los aspectos positivos del día a día.
6/ Disfrutar de los pequeños placeres cotidianos.
7/ Crece como persona.
8/ Rodéate de tus amigos.
9/ Cuida tu cuerpo.
10/ Sé generoso.
La pregunta que em faig és si no he tractat ja tots aquests assumptes al llarg d’aquests mesos. No obstant això, estic segur que amb aquest decàleg (receptes, en deia la Iolanda en el seu comentari) no podem fer gran cosa de cara a assolir un major grau de benestar. I la raó és que algunes de les directrius són, més aviat, metes a aconseguir, no un camí, no una forma de gestió de les pròpies emocions per a assolir el que volem assolir. Per altra banda, per molt que ens posem al cap tot de normes, per només això ja podem estar ben segurs que no arribarem a estar més bé.
Ara bé, sí que vull destacar els punts 3, 4, 5, 8 i 9.
El punt 3 es refereix a la pràctica ineludible per mi d’estar en connexió amb un mateix al llarg del dia. Sense això, no podrem veure ni sentir quines emocions ens embarguen.
Els punt 4 i 5 ens indiquen el camí a seguir, també a diari. Hem d’intentar ser conscients de quan sentim emocions negatives o de quan ens conviden a entrar a sentir emocions negatives (baralles, crítiques a tercers,etc) per no fer-ho. Ben al contrari, podem estar alertes –si volem- a percebre i sentir tot el que al nostre voltant es presenta com a propostes positives (alegria, riure, etc).
El punt 8 ens parla de la necessitat que tenim de nodrir-nos emocionalment (igual com passa als nens petits i als bebès, que necessiten tant que se’ls acaroni) i aquesta nutrició l’hauríem de poder rebre de les persones que tenim al costat i dels amics i parents principalment. Així podrem sentir-nos estimats i això ens farà confiar en el procés.
El punt 8 jo el faria extensiu a tenir cura també de la ment i l’esperit, no només del cos. Convé –penso jo- que ens acostumem a veure’ns com a cos, com a ment i com a esperit. Normalment ens veiem com a un “jo” (que no sabem on és) que “té” un cos i una ment, però no sentim que “som” un cos, una ment i un esperit. I el cas és que és així. Jo penso (ment) sento (sensacions físiques i emocions) i aspiro al benestar, a la pau i a l’harmonia dins del meu cor (això és l’aspecte relatiu a l’esperit). Per tant, hem de tenir curar del nostre cor (de l’amor que ell sent i ell rep), de la nostra ment (dels pensaments que hi circulen, rebutjant els negatius) i del nostre cos (de la seva salut).
Una bona recepta (casolana) que jo m’aplico és la següent.
1/ Llevar-se d’hora (després d’haver dormit un mínim de 7/8 hores).
2/ No deixar-se inundar a primera hora per pensaments (o revisió de somnis, o previsions respecte a les coses que hem de fer durant el dia) que siguin negatius.
3/ Una bona dutxa o un bon rentat amb alegria (si pot ser, amb música al costat)
4/ Un bon esmorzar que sigui energètic (50% d’hidrats de carboni) amb una infusió o un cafè no gaire fort, mentre continua sonant la música.
5/ Si hi ha nens pel mig: va molt bé estimular-los amb una actitud juganera (el primer dia que ho feu, els nens es pensaran que us heu tornat bojos i riuran esmaperduts) i fer-los anar rapidets de cara al cole.
6/ Anar a la feina tot pensant que tenim coses interessants a fer i que podrem establir relacions amb els companys que poden ser gratificants (res de pensar ni un segon en els problemes que hem pogut tenir amb ells). Si anem sols en cotxe, podem cantar i riure.
7/ Fer la feina durant el dia cercant no entrar en “jocs negatius” amb ningú (encara que hi siguem convidats). Res de criticar, discutir o cridar. Per a això, el que hem de fer és saber dir que no als altres en allò que no ens vagi bé de les seves actitud. És molt important.
8/ Alimentar-nos correctament durant els àpats.
9/ Mantenir la connexió amb un mateix durant tot el dia.
10/ Descansar quan estiguem cansats (vàries vegades al dia, si cal)
11/ Anar a dormir d’hora.
En fi, són les meves “receptes” redactades per a aquesta ocasió (potser les podria ampliar, reduir o millorar però això ja ho faré un altre dia). Tot sigui per aconseguir una bona connexió amb un mateix i una certa pau interna que ens permeti anar per la vida trobant-li la gràcia al que ens vagi succeint.
viernes, 22 de enero de 2010
PENSAR EN NEGATIU. CANVIAR LA TENDENCIA
10-01-23
La verdad es que hoy al leer tu última entrada me he dado cuenta de que yo siempre pienso en negativo, tanto cuando me siento bien como cuando estoy mal, así cuando estoy bien pienso que pronto se acabará y cuando estoy mal sólo pienso en que mi vida es pura rutina y que ya no tengo ninguna posibilidad de hacer cosas que me llenen personalmente, todo se reduce a trabajo, niños, casa y siento que me ahogo. Pero aunque sea consciente de que pienso en negativo no sé como cambiar esa tendencia.
Así, que pienso que todas esas recetas de cómo ser felices constatan algo que es cierto para la mayoría de nosotros, pero el problema es cómo cambiar nuestra tendencia negativa hacia unapositiva.
28-09-2009
Repassant les intervencions que hi ha hagut en aquest blog des que el vaig crear (he copiat a dalt la primera de totes elles, que ens pot servir d’exemple), observo –com era d’esperar- que abunden les referències a sentir-nos atrapats en la negativitat, en els sentiments i sensacions negatius, i a les dificultats per trobar un camí que ens dugui a canviar-los per sentiments i sensacions positius. Però el fet indiscutible (perquè a mi m’ha passat) és que això pot succeir.
La negativitat s’escola dins nostre a poc a poc durant la nostra vida, sense que en siguem gaire conscients. A més a més, conforme anem fent anys la cosa es fa més gran perquè els problemes als que hem d’anar fent front cada vegada són més importants.
Un element generador de negativitat molt destacable són els sentiments de ràbia que certes situacions ens han procurat. Parlo des de la meva experiència. Per exemple, haver d’empassar-me per la força actuacions de persones que en teoria m’havien “d’educar”, actuacions que jo trobava clarament injustes i que moltes vegades eren violentes (càstigs, bufetades o fins i tot pallisses) va generar dins meu una enorme ràbia a la qual no hi vaig saber donar sortida perquè o era un nen o perquè, tot i ser ja un preadolescent o adolescent, la por a empitjorar les coses em va a consellar empassar-m’ho i callar.
En el meu cas, la ràbia va constituir una gran font de conflictes en certs àmbits (el laboral, per exemple) durant molts anys.
Quan un sent tanta ràbia i no sap com treure-se-la de sobre, alhora va generant dins seu una gran desconfiança vers tot allò que tingui a veure amb el món de les persones que li han fet mal. Aquesta desconfiança es va tornant, a poc a poc, una rebel•lia militant que pot ser molt destructiva, perquè té molta força.
Per sort, al costat de la ràbia i de la rebel•lia contra el món, conviuen altres sentiments, que són positius, i a mi això m’ha permès, per exemple, tenir amics, formar la meva parella, tenir uns fills que m’estimo moltíssim i, en definitiva, continuar nodrint-me amb l’amor de tots ells. Perquè, si no, si només m’hagués deixat dur per la ràbia i la desconfiança, la seva energia tan destructiva s’hauria convertit en una força autodestructiva que hauria acabat amb mi.
He volgut explicar tot això perquè s’entengui que la negativitat troba aixopluc dins nostre des que érem petits, tot i que és cert que cadascú dels humans tenim les nostres pròpies fonts de negativitat, així com tenim les nostres pròpies, originals i individuals maneres de fer el camí cap al benestar.
Al meu entendre, per tant, qui vulgui fer desaparèixer la negativitat emocional de la seva existència el que ha de fer és dedicar cada vegada més temps a diari a intentar connectar amb les seves pors, amb la seva tristesa i amb la seva ràbia –que són les emocions negatives- amb el propòsit de sentir-les conscientment per poder-les canviar per emocions positives i, per sobre tot, per una sensació habitual de benestar i de pau interior.. Al meu entendre, no hi ha cap més altre camí que aquest: sentir i veure conscientment allò que ens atrapa i voler sortir-ne amb totes les nostres forces.
El camí pot ser llarg i complicat però val la pena fer-lo. El resultat dependrà en definitiva de les ganes que tinguem d’estar bé, de la necessitat que sentim de viure la vida més feliçment, perquè no hi ha problema ni situació tan greus que puguin ser més forts finalment que la nostra determinació a viure bé, emocionalment parlant.
La verdad es que hoy al leer tu última entrada me he dado cuenta de que yo siempre pienso en negativo, tanto cuando me siento bien como cuando estoy mal, así cuando estoy bien pienso que pronto se acabará y cuando estoy mal sólo pienso en que mi vida es pura rutina y que ya no tengo ninguna posibilidad de hacer cosas que me llenen personalmente, todo se reduce a trabajo, niños, casa y siento que me ahogo. Pero aunque sea consciente de que pienso en negativo no sé como cambiar esa tendencia.
Así, que pienso que todas esas recetas de cómo ser felices constatan algo que es cierto para la mayoría de nosotros, pero el problema es cómo cambiar nuestra tendencia negativa hacia unapositiva.
28-09-2009
Repassant les intervencions que hi ha hagut en aquest blog des que el vaig crear (he copiat a dalt la primera de totes elles, que ens pot servir d’exemple), observo –com era d’esperar- que abunden les referències a sentir-nos atrapats en la negativitat, en els sentiments i sensacions negatius, i a les dificultats per trobar un camí que ens dugui a canviar-los per sentiments i sensacions positius. Però el fet indiscutible (perquè a mi m’ha passat) és que això pot succeir.
La negativitat s’escola dins nostre a poc a poc durant la nostra vida, sense que en siguem gaire conscients. A més a més, conforme anem fent anys la cosa es fa més gran perquè els problemes als que hem d’anar fent front cada vegada són més importants.
Un element generador de negativitat molt destacable són els sentiments de ràbia que certes situacions ens han procurat. Parlo des de la meva experiència. Per exemple, haver d’empassar-me per la força actuacions de persones que en teoria m’havien “d’educar”, actuacions que jo trobava clarament injustes i que moltes vegades eren violentes (càstigs, bufetades o fins i tot pallisses) va generar dins meu una enorme ràbia a la qual no hi vaig saber donar sortida perquè o era un nen o perquè, tot i ser ja un preadolescent o adolescent, la por a empitjorar les coses em va a consellar empassar-m’ho i callar.
En el meu cas, la ràbia va constituir una gran font de conflictes en certs àmbits (el laboral, per exemple) durant molts anys.
Quan un sent tanta ràbia i no sap com treure-se-la de sobre, alhora va generant dins seu una gran desconfiança vers tot allò que tingui a veure amb el món de les persones que li han fet mal. Aquesta desconfiança es va tornant, a poc a poc, una rebel•lia militant que pot ser molt destructiva, perquè té molta força.
Per sort, al costat de la ràbia i de la rebel•lia contra el món, conviuen altres sentiments, que són positius, i a mi això m’ha permès, per exemple, tenir amics, formar la meva parella, tenir uns fills que m’estimo moltíssim i, en definitiva, continuar nodrint-me amb l’amor de tots ells. Perquè, si no, si només m’hagués deixat dur per la ràbia i la desconfiança, la seva energia tan destructiva s’hauria convertit en una força autodestructiva que hauria acabat amb mi.
He volgut explicar tot això perquè s’entengui que la negativitat troba aixopluc dins nostre des que érem petits, tot i que és cert que cadascú dels humans tenim les nostres pròpies fonts de negativitat, així com tenim les nostres pròpies, originals i individuals maneres de fer el camí cap al benestar.
Al meu entendre, per tant, qui vulgui fer desaparèixer la negativitat emocional de la seva existència el que ha de fer és dedicar cada vegada més temps a diari a intentar connectar amb les seves pors, amb la seva tristesa i amb la seva ràbia –que són les emocions negatives- amb el propòsit de sentir-les conscientment per poder-les canviar per emocions positives i, per sobre tot, per una sensació habitual de benestar i de pau interior.. Al meu entendre, no hi ha cap més altre camí que aquest: sentir i veure conscientment allò que ens atrapa i voler sortir-ne amb totes les nostres forces.
El camí pot ser llarg i complicat però val la pena fer-lo. El resultat dependrà en definitiva de les ganes que tinguem d’estar bé, de la necessitat que sentim de viure la vida més feliçment, perquè no hi ha problema ni situació tan greus que puguin ser més forts finalment que la nostra determinació a viure bé, emocionalment parlant.
domingo, 17 de enero de 2010
MÉS SOBRE L'AMOR
Copio un text que m'ha enviat una amiga. Molta gent confon l'enamorament amb l'amor en la parella. Jo sóc dels que pensa quel'enamorament pot ser un camí cap a l'amor de parella (no l'únic) però que sovint no hi porta perquè no maduren prou els cors dels amants.
Cómo bailar bajo la lluvia
Era una mañana agitada, eran las 8:30, cuando un señor mayor de unos 80 años, llegó al hospital para que le sacaran los puntos de su pulgar. El señor dijo que estaba apurado y que tenía una cita a las 9:00 am.
Comprobé sus señales vitales y le pedí que tomara asiento, sabiendo que quizás pasaría más de una hora antes de que alguien pudiera atenderlo. Lo ví mirando su reloj y decidí, que ya que no estaba ocupado con otro paciente, podría examinar su herida. Durante el examen, comprobé que estaba curado, entonces le pedí a uno de los doctores, algunos elementos para quitarle las suturas y curar su herida.
Mientras le realizaba las curaciones, le pregunté si tenía una cita con otro médico esa mañana, ya que lo veía tan apurado.
El señor me dijo que no, que necesitaba ir al geríatrico para desayunar con su esposa. Le pregunté sobre la salud de ella.
El me respondió que ella hacía tiempo que estaba allí ya que pacedía de Alzheimer.
Le pregunté si ella se enfadaría si llegaba un poco tarde.
Me respondió que hacia tiempo que ella no sabía quien era él, que hacía cinco años que ella no podía ya reconocerlo.
Me sorprendió, y entonces le pregunté, 'Y usted sigue yendo cada mañana, aun cuando ella no sabe quien es usted?'
El sonrió y me acarició la mano:
'Ella no sabe quien soy,
pero yo aún se quien es ella.'
Se me erizó la piel, y tuve que contener las lágrimas mientras él se iba, y pensé:
'Ese es el tipo de Amor que quiero en mi Vida.'
El Amor Verdadero no es físico, ni romántico.
El Amor Verdadero es la aceptación de todo lo que es, ha sido, será y no será.
La gente más feliz no necesariamente tiene lo mejor de todo; ellos sólo hacen todo, lo mejor que pueden.
'La vida no se trata de cómo sobrevivir a una tempestad,
sino cómo bailar bajo la lluvia.
----------------------------------------
També vull copiar aquesta frase:
DEJA QUE LA GENTE VIVA EN TU CORAZÓN
Em sembla perfecta i molt inspirada. La pronuncià el professor de primària Toshiro Kanamori. Us convido a veure el programa 60' que l'hi dedicaren fa un temps i que podreu trobar sencer a El blog alternativo.com. És una meravella!
Copio un text que m'ha enviat una amiga. Molta gent confon l'enamorament amb l'amor en la parella. Jo sóc dels que pensa quel'enamorament pot ser un camí cap a l'amor de parella (no l'únic) però que sovint no hi porta perquè no maduren prou els cors dels amants.
Cómo bailar bajo la lluvia
Era una mañana agitada, eran las 8:30, cuando un señor mayor de unos 80 años, llegó al hospital para que le sacaran los puntos de su pulgar. El señor dijo que estaba apurado y que tenía una cita a las 9:00 am.
Comprobé sus señales vitales y le pedí que tomara asiento, sabiendo que quizás pasaría más de una hora antes de que alguien pudiera atenderlo. Lo ví mirando su reloj y decidí, que ya que no estaba ocupado con otro paciente, podría examinar su herida. Durante el examen, comprobé que estaba curado, entonces le pedí a uno de los doctores, algunos elementos para quitarle las suturas y curar su herida.
Mientras le realizaba las curaciones, le pregunté si tenía una cita con otro médico esa mañana, ya que lo veía tan apurado.
El señor me dijo que no, que necesitaba ir al geríatrico para desayunar con su esposa. Le pregunté sobre la salud de ella.
El me respondió que ella hacía tiempo que estaba allí ya que pacedía de Alzheimer.
Le pregunté si ella se enfadaría si llegaba un poco tarde.
Me respondió que hacia tiempo que ella no sabía quien era él, que hacía cinco años que ella no podía ya reconocerlo.
Me sorprendió, y entonces le pregunté, 'Y usted sigue yendo cada mañana, aun cuando ella no sabe quien es usted?'
El sonrió y me acarició la mano:
'Ella no sabe quien soy,
pero yo aún se quien es ella.'
Se me erizó la piel, y tuve que contener las lágrimas mientras él se iba, y pensé:
'Ese es el tipo de Amor que quiero en mi Vida.'
El Amor Verdadero no es físico, ni romántico.
El Amor Verdadero es la aceptación de todo lo que es, ha sido, será y no será.
La gente más feliz no necesariamente tiene lo mejor de todo; ellos sólo hacen todo, lo mejor que pueden.
'La vida no se trata de cómo sobrevivir a una tempestad,
sino cómo bailar bajo la lluvia.
----------------------------------------
També vull copiar aquesta frase:
DEJA QUE LA GENTE VIVA EN TU CORAZÓN
Em sembla perfecta i molt inspirada. La pronuncià el professor de primària Toshiro Kanamori. Us convido a veure el programa 60' que l'hi dedicaren fa un temps i que podreu trobar sencer a El blog alternativo.com. És una meravella!
sábado, 16 de enero de 2010
LLIÇONS DE LA VIDA
Una amiga m'ha enviat això i, igual com vaig fer el primer dia de funcionament d'aquest blog, transcric aquests pensaments per tal que els lectors del blog pugueu dir o reflexionar sobre si hi esteu d'acord o amb què no hi esteu d'acord.
Per la meva banda, avanço amb què hi estic especialment d'acord:
La vida no es justa, pero aún así es buena.
*
La vida es demasiada corta para perder el tiempo odiando a alguien.
*
Tu trabajo no te cuidará cuando estés enfermo. Tus amigos y familia sí. Mantente en contacto.
*
No tienes que ganar cada discusión. Debes estar de acuerdo en no estar de acuerdo.
*
Llora con alguien. Alivia más que llorar solo.
*
No compares tu vida con la de otros. No tienes ni idea de cómo es su travesía.
*
Respira profundamente. Eso calma la mente.
*
Elimina todo lo que no sea útil, hermoso o alegre.
*
Nunca es demasiado tarde para tener una niñez feliz. Pero la segunda sólo depende de ti.
*
Nadie es renponsable de tu felicidad, sólo tú.
*
Lo que las otras personas piensen de ti, no te incumbe.
*
Por más buena o mala que sea una situación, algún día cambiará.
*
No te tomes tan en serio. Nadie más lo hace.
*
No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy.
*
Llegar a viejo es mejor que la alternativa.....morir joven.
*
Lo mejor está aún por llegar.
*
La vida no está envuelta con un lazo pero sigue siendo un regalo.
----------------------------------------------------------------------------------
Escrito por Regina Brett, 90 años, de "The Plain Dealer", Cleveland. Ohio
Para celebrar la llegada a mi edad avanzada escribí unas lecciones que me ha enseñado la vida.
* La vida no es justa, pero aún así es buena.
* La vida es demasiada corta para perder el tiempo odiando a alguien.
* Tu trabajo no te cuidará cuando estés enfermo. Tus amigos y familia sí. Mantente en contacto.
* No tienes que ganar cada discusión. Debes estar de acuerdo en no estar de acuerdo.
* Llora con alguien. Alivia más que llorar solo.
* Cuando se trata de chocolate, la resistencia es inútil.
* Haz las paces con tu pasado para que no arruine el presente.
* No compares tu vida con la de otros. No tienes ni idea de cómo es su travesía.
* Si una relación tiene que ser secreta, mejor no tenerla.
* Respira profundamente. Eso calma la mente.
* Elimina todo lo que no sea útil, hermoso o alegre.
* Lo que no te mata, en realidad te hace más fuerte.
Nunca es demasiado tarde para tener una niñez feliz. Pero la segunda sólo depende de ti.
* Cuando se trata de perseguir aquello que amas en la vida, no aceptes un "no" por respuesta.
* Sé excéntrico ahora. No esperes a ser viejo para serlo.
* El órgano sexual más importante es el cerebro.
* Nadie es renponsable de tu felicidad, sólo tú.
* Enmarca todo supuesto "desastre" con estas palabras: "En cinco años, ¿esto importará?"
* Perdónales todo a todos.
* Lo que las otras personas piensen de ti, no te incumbe.
* El tiempo sana casi todo. Dale tiempo al tiempo.
* Por más buena o mala que sea una situación, algún día cambiará.
* No te tomes tan en serio. Nadie más lo hace.
* No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy.
* Llegar a viejo es mejor que la alternativa.....morir joven.
* Todo lo que verdaderamente importa al final es que hayas amado.
* Sal todos los días. Los milagros están esperando en todas partes.
* Si juntáramos nuestros problemas y viéramos los montones de los demás, querríamos los nuestros.
* La envidia es una pérdida de tiempo. Tú ya tienes todo lo que necesitas.
* Lo mejor está aún por llegar.
* No importa cómo te sientas... arréglate y preséntate.
* Cede.
* La vida no está envuelta con un lazo pero sigue siendo un regalo.
Per la meva banda, avanço amb què hi estic especialment d'acord:
La vida no es justa, pero aún así es buena.
*
La vida es demasiada corta para perder el tiempo odiando a alguien.
*
Tu trabajo no te cuidará cuando estés enfermo. Tus amigos y familia sí. Mantente en contacto.
*
No tienes que ganar cada discusión. Debes estar de acuerdo en no estar de acuerdo.
*
Llora con alguien. Alivia más que llorar solo.
*
No compares tu vida con la de otros. No tienes ni idea de cómo es su travesía.
*
Respira profundamente. Eso calma la mente.
*
Elimina todo lo que no sea útil, hermoso o alegre.
*
Nunca es demasiado tarde para tener una niñez feliz. Pero la segunda sólo depende de ti.
*
Nadie es renponsable de tu felicidad, sólo tú.
*
Lo que las otras personas piensen de ti, no te incumbe.
*
Por más buena o mala que sea una situación, algún día cambiará.
*
No te tomes tan en serio. Nadie más lo hace.
*
No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy.
*
Llegar a viejo es mejor que la alternativa.....morir joven.
*
Lo mejor está aún por llegar.
*
La vida no está envuelta con un lazo pero sigue siendo un regalo.
----------------------------------------------------------------------------------
Escrito por Regina Brett, 90 años, de "The Plain Dealer", Cleveland. Ohio
Para celebrar la llegada a mi edad avanzada escribí unas lecciones que me ha enseñado la vida.
* La vida no es justa, pero aún así es buena.
* La vida es demasiada corta para perder el tiempo odiando a alguien.
* Tu trabajo no te cuidará cuando estés enfermo. Tus amigos y familia sí. Mantente en contacto.
* No tienes que ganar cada discusión. Debes estar de acuerdo en no estar de acuerdo.
* Llora con alguien. Alivia más que llorar solo.
* Cuando se trata de chocolate, la resistencia es inútil.
* Haz las paces con tu pasado para que no arruine el presente.
* No compares tu vida con la de otros. No tienes ni idea de cómo es su travesía.
* Si una relación tiene que ser secreta, mejor no tenerla.
* Respira profundamente. Eso calma la mente.
* Elimina todo lo que no sea útil, hermoso o alegre.
* Lo que no te mata, en realidad te hace más fuerte.
Nunca es demasiado tarde para tener una niñez feliz. Pero la segunda sólo depende de ti.
* Cuando se trata de perseguir aquello que amas en la vida, no aceptes un "no" por respuesta.
* Sé excéntrico ahora. No esperes a ser viejo para serlo.
* El órgano sexual más importante es el cerebro.
* Nadie es renponsable de tu felicidad, sólo tú.
* Enmarca todo supuesto "desastre" con estas palabras: "En cinco años, ¿esto importará?"
* Perdónales todo a todos.
* Lo que las otras personas piensen de ti, no te incumbe.
* El tiempo sana casi todo. Dale tiempo al tiempo.
* Por más buena o mala que sea una situación, algún día cambiará.
* No te tomes tan en serio. Nadie más lo hace.
* No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy.
* Llegar a viejo es mejor que la alternativa.....morir joven.
* Todo lo que verdaderamente importa al final es que hayas amado.
* Sal todos los días. Los milagros están esperando en todas partes.
* Si juntáramos nuestros problemas y viéramos los montones de los demás, querríamos los nuestros.
* La envidia es una pérdida de tiempo. Tú ya tienes todo lo que necesitas.
* Lo mejor está aún por llegar.
* No importa cómo te sientas... arréglate y preséntate.
* Cede.
* La vida no está envuelta con un lazo pero sigue siendo un regalo.
domingo, 10 de enero de 2010
DEL MALESTAR AL BENESTAR
10-01-10
Igual com passa AMB totes les altres esferes de la vida, les persones ens adscrivim (moltes vegades sense saber-ho) a un grup d’opinió determinat quan es tracta de parlar del benestar/malestar emocional. Jo distingeixo els següents grups:
A) Els qui no aconsegueixen adonar-se que no estan bé.
B) Els qui sí que se n’adonen però pensen que és cosa del seu caràcter i que no s’hi pot fer res, o no connecten amb la necessitat d’estar bé.
C) Els qui neguen la viabilitat dels camins per a la recuperació emocional i els rebutgen directament, o els qui s’estimen més viure al marge d’aquestes opcions.
D) Els qui coneixen i accepten que hi ha alguns camins per sortir-se’n però no poden/no saben superar les dificultats materials que s’hi oposen.
E) Els qui confien a sortir-se’n i prioritzen seguir un camí terapèutic.
Pel que jo he experimentat, la pitjor situació és quan no t’adones que no estàs bé (A) perquè llavors no pots començar a fer res per canviar les coses. Sovint t’ho impedeixen les creences heretades o la por. Les primeres fan de tap i la segona de tap sobre el primer tap. És a dir, penses, per exemple, que el que s’ha de fer és tirar endavant i no donar gaire voltes a les coses (primer tap) i si mai tens el “mal pensament” que potser t’hauries de cuidar una mica més per dins, t’agafa la por a perdre l’estabilitat (material, funcional) que tens en aquell moment, i silencies la teva reflexió (tap sobre el primer tap). Així és com perdura temps i temps la teva situació emocional, gràcies a aquest mecanisme repressor que és poc conscient en el cas “A” i bastant més conscient en el cas “B”.
El cas “C” té a veure molt amb les creences heretades i els prejudicis, i també amb la por. La persona ha experimentat el malestar en algun moment però no vol saber res de començar a treballar l’assumpte, opta per pensar i fer altres coses (acostumen a ser persones que busquen estar sempre molt ocupades: ni un minut de relaxació, si us plau) i fins i tot pot tornar-se militant contrària a la viabilitat de les teràpies.
I els casos “D” i “E” es diferencien en la voluntat de prioritzar el canvi de situació. En el primer cas pot passar també que no es connecti bé amb la necessitat d’estar bé.
Fa pocs dies ja vaig escriure sobre sentir la necessitat d’estar bé. Podria pensar-se que aquest sentiment és universal i que està estès arreu, però jo ho poso en dubte. Al cap i a la fi, si no connectes amb la necessitat de trobar-te bé, és a dir, de sentir que tens necessitat del benestar interior, això és gairebé tant como no sentir que no estàs bé. Semblen les dues cares de la mateixa moneda en la pràctica. Potser sí que pots haver-te adonat en algun moment que tens malestar dins teu, però si no sents la necessitat d’estar bé, no podràs fer gaires coses per canviar la situació. És possible, per tant, que unes persones no sentin fàcilment que no estan bé i altres no sentin la necessitat de trobar-se bé, però unes i altres tenen semblant dificultat per fer els girs necessaris en la seva vida.
En el meu cas, van ser dos capítols successius. Primer vaig adonar-me clarament que no estava bé i posteriorment, quan vaig agafar una mica de confiança en mi mateix i en el procés, vaig sentir la necessitat d’estar bé.
Són molts els esculls que es troben pel camí que va entre el malestar no sentit (o a penes sentit) i el benestar sentit, i els més importants –repeteixo- tenen a veure amb les coses que hem après des de petits (que són prejudicis en el sentit que no són el resultat d’una reflexió personal nostra) i amb la por. La por és la vigilant que hi ha a la porta de sortida del malestar i procura frenar a qui hagi gosat posar en qüestió els altres sistemes de prevenció, és a dir, els patrons habituals, els prejudicis, el que hem heretat en forma de principis o de normes de vida.
Seria interessant que cadascú fes un exercici mental per saber on es troba en aquest terreny. Em trobo atrapat pels prejudicis dins del malestar? He fet ja una feina de convertir en reflexions personals moltes de les coses que he après des de petit? Voldria canviar algunes coses del meu endins? Camino ja pel passadís que porta a la sortida vers el benestar? He vist ja alguna vegada la guardiana de la porta (la por)? Estic decidit o decidida a enfrontar-m’hi?
Faig aquestes reflexions posant-m’hi jo també endins, perquè estic segur que tots vivim mil vegades aquets episodis. El cert és que per molt bé que t’arribis a trobar i per molt benestar que sentis dins teu, a diari es presentaran situacions en què hauràs d’optar per si et quedes més a prop del malestar o més a prop del benestar, fent front als esculls que vagin sorgint. De fet i sense saber-ho, és el que fem tots sempre a mesura que anem madurant. Si habitualment cerquem ser positius, per exemple, haurem d’afrontar les negativitats de l’entorn i mirar de no quedar-hi enganxats o contaminats. La diferència, per mi, rau en què abans no disposava de les eines que m’han donat per poder fer una millor gestió de les meves emocions. Abans no en tenia gaires i ara, fa un temps, en disposo de més quantitat i de més bones, tot i que això no m’aparta del camí del comú dels mortals com acabo de dir.
Per això, si connectes amb el teu malestar i amb la necessitat de canviar la situació, si vols pots començar el camí per aconseguir-ho i portar la pau al teu cor. Però primer de tot, com he escrit molts cops, cuida’t, ocupa’t de tu, tracta’t bé, prioritza’t, estima’t, perquè és la base per avançar en aquest camí.
Igual com passa AMB totes les altres esferes de la vida, les persones ens adscrivim (moltes vegades sense saber-ho) a un grup d’opinió determinat quan es tracta de parlar del benestar/malestar emocional. Jo distingeixo els següents grups:
A) Els qui no aconsegueixen adonar-se que no estan bé.
B) Els qui sí que se n’adonen però pensen que és cosa del seu caràcter i que no s’hi pot fer res, o no connecten amb la necessitat d’estar bé.
C) Els qui neguen la viabilitat dels camins per a la recuperació emocional i els rebutgen directament, o els qui s’estimen més viure al marge d’aquestes opcions.
D) Els qui coneixen i accepten que hi ha alguns camins per sortir-se’n però no poden/no saben superar les dificultats materials que s’hi oposen.
E) Els qui confien a sortir-se’n i prioritzen seguir un camí terapèutic.
Pel que jo he experimentat, la pitjor situació és quan no t’adones que no estàs bé (A) perquè llavors no pots començar a fer res per canviar les coses. Sovint t’ho impedeixen les creences heretades o la por. Les primeres fan de tap i la segona de tap sobre el primer tap. És a dir, penses, per exemple, que el que s’ha de fer és tirar endavant i no donar gaire voltes a les coses (primer tap) i si mai tens el “mal pensament” que potser t’hauries de cuidar una mica més per dins, t’agafa la por a perdre l’estabilitat (material, funcional) que tens en aquell moment, i silencies la teva reflexió (tap sobre el primer tap). Així és com perdura temps i temps la teva situació emocional, gràcies a aquest mecanisme repressor que és poc conscient en el cas “A” i bastant més conscient en el cas “B”.
El cas “C” té a veure molt amb les creences heretades i els prejudicis, i també amb la por. La persona ha experimentat el malestar en algun moment però no vol saber res de començar a treballar l’assumpte, opta per pensar i fer altres coses (acostumen a ser persones que busquen estar sempre molt ocupades: ni un minut de relaxació, si us plau) i fins i tot pot tornar-se militant contrària a la viabilitat de les teràpies.
I els casos “D” i “E” es diferencien en la voluntat de prioritzar el canvi de situació. En el primer cas pot passar també que no es connecti bé amb la necessitat d’estar bé.
Fa pocs dies ja vaig escriure sobre sentir la necessitat d’estar bé. Podria pensar-se que aquest sentiment és universal i que està estès arreu, però jo ho poso en dubte. Al cap i a la fi, si no connectes amb la necessitat de trobar-te bé, és a dir, de sentir que tens necessitat del benestar interior, això és gairebé tant como no sentir que no estàs bé. Semblen les dues cares de la mateixa moneda en la pràctica. Potser sí que pots haver-te adonat en algun moment que tens malestar dins teu, però si no sents la necessitat d’estar bé, no podràs fer gaires coses per canviar la situació. És possible, per tant, que unes persones no sentin fàcilment que no estan bé i altres no sentin la necessitat de trobar-se bé, però unes i altres tenen semblant dificultat per fer els girs necessaris en la seva vida.
En el meu cas, van ser dos capítols successius. Primer vaig adonar-me clarament que no estava bé i posteriorment, quan vaig agafar una mica de confiança en mi mateix i en el procés, vaig sentir la necessitat d’estar bé.
Són molts els esculls que es troben pel camí que va entre el malestar no sentit (o a penes sentit) i el benestar sentit, i els més importants –repeteixo- tenen a veure amb les coses que hem après des de petits (que són prejudicis en el sentit que no són el resultat d’una reflexió personal nostra) i amb la por. La por és la vigilant que hi ha a la porta de sortida del malestar i procura frenar a qui hagi gosat posar en qüestió els altres sistemes de prevenció, és a dir, els patrons habituals, els prejudicis, el que hem heretat en forma de principis o de normes de vida.
Seria interessant que cadascú fes un exercici mental per saber on es troba en aquest terreny. Em trobo atrapat pels prejudicis dins del malestar? He fet ja una feina de convertir en reflexions personals moltes de les coses que he après des de petit? Voldria canviar algunes coses del meu endins? Camino ja pel passadís que porta a la sortida vers el benestar? He vist ja alguna vegada la guardiana de la porta (la por)? Estic decidit o decidida a enfrontar-m’hi?
Faig aquestes reflexions posant-m’hi jo també endins, perquè estic segur que tots vivim mil vegades aquets episodis. El cert és que per molt bé que t’arribis a trobar i per molt benestar que sentis dins teu, a diari es presentaran situacions en què hauràs d’optar per si et quedes més a prop del malestar o més a prop del benestar, fent front als esculls que vagin sorgint. De fet i sense saber-ho, és el que fem tots sempre a mesura que anem madurant. Si habitualment cerquem ser positius, per exemple, haurem d’afrontar les negativitats de l’entorn i mirar de no quedar-hi enganxats o contaminats. La diferència, per mi, rau en què abans no disposava de les eines que m’han donat per poder fer una millor gestió de les meves emocions. Abans no en tenia gaires i ara, fa un temps, en disposo de més quantitat i de més bones, tot i que això no m’aparta del camí del comú dels mortals com acabo de dir.
Per això, si connectes amb el teu malestar i amb la necessitat de canviar la situació, si vols pots començar el camí per aconseguir-ho i portar la pau al teu cor. Però primer de tot, com he escrit molts cops, cuida’t, ocupa’t de tu, tracta’t bé, prioritza’t, estima’t, perquè és la base per avançar en aquest camí.
miércoles, 6 de enero de 2010
LA CONFIANÇA
10-01-06
Avui vull escriure sobre la por i el seu antídot: la confiança. I encapçalo el meu escrit amb un pensament de John Demartini que he trobat a “El blog altenativo” (el recomano novament): “la mente es como un jardín, si no se plantan flores se llena de malas hierbas”.
El trobo molt encertat i molt precís. És com dir que, per defecte (com passa amb els ordinadors), si no fem opcions positives ens sortiran les que portem endins, que són les que hem après i practicat des que érem infants, i que en molts casos són afirmacions negatives.
A continuació transcric, parcialment, un altre text que és de Sandra Iozzelli (també l’he trobat a “El blog alternativo”) i que insisteix en el mateix tema, però centrant la seva reflexió sobre el poder dels pensaments:
Sandra Iozzelli: “…quiero mostrarte el poder que tus pensamientos tienen en tu vida, lo mucho que te pueden limitar o te pueden hacer capaz. Tu mundo es un reflejo de lo que piensas y crees. Tus pensamientos te pueden hacer sentir feliz o triste, optimista o pesimista, capaz o incapaz. Algunos pensamientos pueden ser amables, amorosos y optimistas, otros estresantes, limitadores y pesimistas. Y son estos últimos los que nos impiden ser felices y vivir plenamente.
Muchas veces vivimos en base a pensamientos y creencias que hemos aprendido desde niños, pensamientos limitadores, miedos y paradigmas y que hemos dado por sentado, como verdades absolutas y que no hemos cuestionado para comprobar su veracidad. Mientras creemos en ellos, vivimos también en base a ellos. Te invito a que prestes atención a tus pensamientos, a los pensamientos que rondan tu cabeza y ver como te llevan a vivir la vida de una manera amable, confiada y optimista o a vivir la vida con miedo y limitaciones.
Ahora piensa ¿cuáles son esos pensamientos que te limitan a ti? ¿Qué es lo que te frena a hacer lo que te pide tu corazón?. Responder a estas preguntas te podrá dar pistas sobre cuáles son los pensamientos que te están limitando a hacer lo que tu corazón desea. El primer paso es reconocer tus pensamientos limitadores… Y el siguiente cuestionarlos para liberarte de ellos y así batir tus propios records"
La meva experiència em diu (i em confirma a diari) que en qualsevol situació que visquem podem optar per tenir pensaments positius o negatius, sempre i quan ens trobem en un punt d’estabilitat emocional que ens permeti adonar-nos-en. Ho dic perquè primer de tot cal que ens adonem dels nostres propis pensaments, perquè si no, òbviament, no podrem detectar si són negatius o positius.
Efectivament, quan la vida ens proporciona una situació emocionalment dura (una mort, la pèrdua d’una feina o d’una amistat, quan cometem un error, etc) moltes vegades solem reaccionar amb reflexions del tipus: ja no ve d’aquí, passa com sempre, si ja ho sabia jo, sempre plou sobre mullat, és que he trepitjat merda, no sé com m’ho faré, no hi ha manera, no me’n sortiré, etc. I ja no dic aquestes altres reflexions (encara més negatives): sempre em passa el mateix, si és que sóc tonto, no n’aprendré mai, sempre me la fan igual, és que sóc un desastre, etc.
Però, ben mirat, tot això -és a dir totes aquestes circumstàncies- ho podem viure d’una manera positiva i les hauríem de viure de manera positiva si no volem que es compleixi la llei de l’atracció i encara ens arribin (provoquem l’arribada de) més situacions negatives. I per aconseguir-ho, el primer requisit és perdre la por, la por a fallar, la por a no estar a l’altura de les circumstàncies, la por a ser rebutjat, la por a ser traït, la por a ser recriminat, la por a ser com som i a ser espontanis, etc.
Jo sento por i tinc dubtes en moltes ocasions, i penso que és bo que la senti (en termes raonables) perquè això em fa ser prudent i poder valorar l’oportunitat i la proporcionalitat de les meves decisions en relació amb el que he de fer. Però de vegades –i a tots ens passa- la por ens deixa garratibats, bloquejats, sense recursos –aparentment- per triar. I és llavors quan, sovint, com que no podem crear pensaments positius, ens venen pensaments negatius dels que tenim guardats al rebost de la nostra memòria personal: no podré, no me’n sortiré, fracassaré, emmalaltiré,etc. Per això crec que la clau està en la por.
La confiança és l’antídot de la por. Recordo, per exemple, que en els darrers anys he tingut dos “xutassos” de confiança molt rellevants. Un, quan vaig fer teràpia per segona vegada, en el sentit que estava convençut que me’n sortiria. I un altre, quan va caure a les meves mans el llibre “El Secret” perquè em va fer veure que tota la meva vida havia funcionat bàsicament tibant dels pensaments negatius que atresorava a la meva memòria. En el primer cas, la confiança provenia del fet que havia vist bons resultats d’aquesta teràpia en persones que coneixia, i a més perquè en les primeres sessions ens van introduir en la part de conceptes o de fonaments teòrics de la pròpia tècnica i els vaig trobar entenedors i solvents. I en el segon cas, perquè la reflexió meva va ser: Si la “Llei de l’atracció” s’ha complert en el meu cas respecte dels pensaments negatius, per què no s’ha de complir amb els pensaments positius?.
El sentiment de confiança, per tant, en mi ha provingut de l’existència d’un component reflexiu, d’una reflexió que jo he pogut fer al respecte amb la part adulta de la meva personalitat que és qui ha pogut avaluar les possibilitats d’èxit en funció de dades racionals. Vull dir amb això, que gràcies a que vaig poder analitzar fets que havien succeït (resultat de la teràpia en altres casos, per una banda, i la lògica de les coses en un altre) vaig poder sentir confiança i, consegüentment, fer desaparèixer la por a no sortir-me’n, la por al fracàs.
Així doncs, dues són les conclusions al meu entendre:
En primer lloc, que hem de fer front a la por generant confiança dins nostre, però que la confiança es genera pensant sobre les coses, reflexionant-hi, analitzant les dades que tenim davant nostre quan es presenti una situació emocionalment forta, dura o difícil.
En segon lloc, que tinguem sempre present, a més, que necessitem generar pensaments positius per tal de no continuar aferrats a la cadena dels pensaments negatius que tots tenim emmagatzemats dins nostre.
Generant la nostra pròpia confiança (i, per tant, no concedint cap treva a la por) podrem optar pels pensaments positius i llavors es complirà la “Llei de l’atracció” que ve a dir que coses semblants atrauen coses semblants, i en el nostre cas: pensaments positius atrauran situacions positives.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)