PRESENCIA EN UNO MISMO

Cuando conseguimos estar presentes aquí y ahora, en realidad lo que hacemos es estar presentes en nosotros mismos. Cuando no lo hacemos, estamos ausentes, ajenos a nosotros mismos. El otro día estaba con una amiga en la terraza de un café  y pasó por delante de nosotros un hombre que andaba cabizbajo. Se veía claramente que iba pensando en lo que fuera. Y yo le pregunté a mi amiga: ¿Tú crees que él está presente en sí mismo? Y me contestó: no, en absoluto. Efectivamente, no se daba cuenta ni de que estaba vivo. Como en ese caso, creo que la mayor parte del tiempo lo pasamos ajenos a nosotros mismos, es decir, sin vivir nuestra vida, ocupados solamente en hacer caso a los pensamientos que nos pasan por la cabeza, esclavos del hábito de darle vueltas a las cosas. Claro que podemos andar, mientras tanto, y respirar, por ejemplo, pero son funciones físicas que no requieren nuestra atención plena. Pues bien, ¿no resultaría gozoso disfrutar nuestra propia vida con suficiente conciencia de ello? Yo así lo creo. Es cuestión de proponérselo y de escoger un truco; el que mejor nos vaya a cada uno. A mi me suele funcionar darme cuenta de que piso sobre el suelo, que respiro aire, que el sol me calienta, que suena el reloj del campanario, que hay unos pájaros que pían, etc. El caso es darse cuenta de que estás vivo, estar presente en tu vida y sacarle todo el jugo que se pueda a cada instante en que tu mente no esté ocupada en la resolución de asuntos concretos de tipo profesional, familiar, etc. En el Zen se suele decir de los pensamientos que son "la incesante verborrea de la mente". Pues bien, se trata de no quedar atrapado por esa verborrea. Si lo hacemos, los resultados positivos se producirán muy pronto. Entre otras cosas, pondremos una barrera al estrés, pero también nuestra vida ganará en calidad y en matices.

LES CONDUCTES REACTIVES

Les conductes reactives sovintegen molt entre les persones. Entenc per conducta reactiva aquella que és pura resposta mecànica i gairebé reflexa a una acció dels altres sobre nosaltres. Es tracta d'una conducta amb poca reflexió, és a dir, amb poca presència dins nostre. Ens passa perquè no estem prou presents en l'aquí i l'ara. Ens agafa desprevinguts i llavors "no podem evitar" saltar i respondre irreflexivament. En el cas de la ràbia és molt comuna aquesta resposta. Ens sentim ferits, no ens n'adonem, i responenm volcànicament, a crit pelat, com si del propi crit depengués la nostra supervivència. La ràbia que portem acumulada dins nostre pren el protagonisme i es manifesta torrencialment, mentre nosaltres romanem inermes davant d'aquesta força tan enorme, com si fóssim purs espectadors del que està passant. El problema és que la ràbia, així manifestada, genera més problemes dels que resol. És veritat que pot ser útil per frenar una acció que no ens va bé, però genera més ràbia alhora, en l'altra persona i en un mateix.

Per això acostumo a recomanar-me a mi mateix  tenir més presència interior i estar molt atent quan m'he de relacionar amb persones que sé que poden provocar en mi (encara que no ho vulguin cosncientment) una reacció de ràbia incontenible. La solució, per tant, és estar molt atent, però també treure ràbia tan sovint com puguem de manera adequada, o sigui, no reactivament.

Si el mal ja està fet (ja s'ha produït la resposta torrencial) no es pot fer res més que acceptar-ho i adonar-se que ens pot servir de aprenentatge per a una altra oportunitat. Això sí, quan l'altra persona estigui receptiva i el nostre cor suficientment calmat, també podem oferir-li a l'altra persona de fer les paus i acceptar la part de responsabilitat que a cadascú li pertoca en un fet tan lamentable.

LA PERSPECTIVA DE L'AMOR

Faig una nova entrada al meu blog després de molts mesos de no fer-ne cap. Em venia de gust fer-ho.

Segons alguns psicòlegs (desconec si hi ha consens universal al respecte) hi ha nens que estan més ben connectats a la vida que altres sota el punt de vista emocional. Els primer tindrien, doncs, més facilitat per estar bé, per sentir-se més feliços (Carmelo Vázquez, autor del llibre: Optimismo inteligente).

Avui, quan m’he llevat, pensava que escriuria algun poema, però quan m’he posat davant de l’ordinador he vist que el que realment tenia ganes d’escriure era aquest comentari en el meu Dietari. Hi ha dies per tot.

Quan m’he despertat i era al llit encara, els primers pensaments que m’han vingut al cap no eren positius, i me n’he adonat de seguida. He vist que la por és a la base de les meves sensacions i pensaments negatius. Por a no ser prou feliç, por a no saber resoldre segons quines situacions (personals o professionals), por a la malaltia, por a la mort, etc. En el fons, es tracta d’estar més pendent del que et falta que del que tens o ets. Però, en realitat, la cosa és més profunda perquè revela l’existència d’un hàbit d’ocupar-se més sovint de les coses que poden anar malament,i que tapa o bloqueja la connexió amb el benestar emocional, amb la confiança en un mateix, amb l’autoestima. Per això s’ha de fer un esforç per detectar quan t’estàs situant en línea de la negativitat i poder decidir connectar amb el que som profundament, és a dir, amor.

Com deia un monjo budista a la pel·lícula “Katmandú” que vaig veure dies passats, quan tenim pensaments negatius, hem d’espirar llançant-los lluny de nosaltres; i quan els tinguem positius, hem d’inspirar incorporant-los a nosaltres. És possible que, com afirmen els psicòlegs, hi hagi persones més ben connectades amb la vida que d’altres, però, per mi, això vol dir que les segones han de fer més esforços per situar-se en la línea de la visió positiva, eliminant moltes més traves emocionals que no pas els altres.

Hi ha un altre mètode, que és el que jo segueixo últimament, i consisteix a identificar-nos amb l’amor que som, és a dir, amb la realitat última de la nostra existència. Es tracta de viure la vida des de l’amor, des de la perspectiva de l’amor, cosa que comporta deixar de banda les altres perspectives que no són sinó producte del temor i de la por. Per exemple, si comencem el dia pensant en la quantitat de coses que hem de fer, llavors ens accelerarem i no trigarem gaire a témer que no les podrem fer totes o no les podrem fer totes bé. Aquest és un exemple de la perspectiva de la por. Al capdavall, es tracta d’una connexió amb el que no som profundament, d’una connexió amb l’existència mental, amb la ment ordinària, la que ens exigeix constantment que fem i fem més i més coses.

Una pràctica que segueixo cada matí és la següent. Quan entro al cotxe i em dirigeixo a la feina, poso música clàssica ben suau i harmoniosa. Res de notícies. Les mínimes paraules perquè no em portin cap als pensaments discursius. Si trobo la música adequada, puc mirar el paisatge, els camps, els arbres, etc, i estar relaxat. El contrari de tot això (com jo també ho he fet durant anys) és posar notícies o col·loquis i debats, omplir el meu cap i preparar-me “para la batalla diària” amb una ment molt energitzada.

I encara vaig més enllà del que he explicat, perquè, a més,  procuro connectar-me amb l’amor que sóc, és a dir, amb el benestar emocional, amb els meus valors, amb els meus sentiments d’empatia vers els altres, amb les meves qualitats, amb l’agraïment que sento per tot  el que la vida m’està donant. I això no és una tasca difícil o ímproba, com es podria suposar pels elements que la composen. Resulta fàcil fer-ho, sempre i quan un estigui convençut –com és el meu cas- que la nostra veritable naturalesa és amor, perquè llavors n’hi ha prou a dir-te de tant en tant “sóc amor”, “no sóc problemes”, “no sóc ment ni por paralitzants”. Llavors,  d’una manera natural i progressiva comences a connectar amb l’amor que també són les altres coses i els altres éssers.

I quan dic amor, vull dir l’energia més poderosa de l’Univers, la generadora de vida i dels milions de galàxies existents, aquella que ara per ara no han pogut detectar les nostres tecnologies científiques. Aquesta és, per mi, la veritable i última natura nostra. Per això, la connexió o desconnexió amb aquest amor que som marca, com a raó última, la diferència entre estar bé i ser feliç, o estar malament i ser infeliç.