COMENTARI SOBRE LA DESCONNEXIÓ EMOCIONAL

Una amiga meva, que em va enviar un correu relatiu al temade la connexió/desconnexió emocional m'ha autoritzat a transcriure'l preservant l'anonimat.

COMENTARI MEU: Contesto avui el teu correu de dies passats, però m’agradaria que quedés clar que jo no sóc cap terapeuta, ni psicòleg, ni professional del tipus coach, ni un gurú o res que se li assembli. Jo tan sols parlo des de la meva experiència dels anys viscuts en aquesta Terra dels nostres amors. Per tant, tot el que dic o comento neix de les meves vivències, de las experimentals i també del que he après llegint o reflexionant. Per aquesta raó, el que jo penso, sento, experimento i he après no necessàriament ha de ser el camí per ningú més a fora de mi. D’acord?

Comento tot seguit els paràgrafs del teu correu:

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: Doncs… no se perquè et contesto, però la desconnexió es imprescindible per no abatre’t quan no connectes amb tu mateix, car que aquest mateix sentiment et provoca mes angoixa , que viure en una closca, dons com a mínim, et fa sentir segura, que no complerta.

COMENTARI MEU: Crec que entenc perfectament el que dius. Justament és això el que fem per a no patir: no sentir, però (com deia ahir en la nova entrada al blog) amb aquest no sentir allò que no volem ens perdem també sentir la vida, sentir la profunditat del que som, sentir de debò l’amor cap als altres i cap a nosaltres mateixos, i finalment acabem fent el que no volem, i disfressant les nostres necessitats convertint-les en raons aparents per a mirar pels altres (com si fóssim les persones més generoses del món).

Per a mi, no existeix cap raó que justifiqui que no connectem amb les nostres necessitats personals com a ser humà; ni tan sols els altres. Perquè si no ens tenim en compte primer de tot, segur que ens despotenciarem com a persones tard o d’hora i acabarem en mig de la depressió o del no saber cap a on anem.

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: També val a dir que encara que de vegades t’esforces per provocar canvis, aquest poden ser tan devastadors en el teu entorn que no poden dependre del propi egoisme de sentir-se be. Som sers socials i sempre qualsevol tipus d’amor comporta certa manca de llibertat . Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar , no crec que un esser viu , sol per molt complert que estigui, o sigui gracies a ell mateix tot solet.

COMENTARI MEU: Hi ha una dita Zen que diu que no cal que canviem res en la nostra vida, sinó que el que hem de fer és ser veritablement el que (els qui) som. Moltes vegades, quan volem canviar ho fem perquè sentim que no estem bé, i per això canviem de feina, de casa i fins i tot de parella, però aquest canvis de poc serviran si no van acompanyats d’un retorn al que som de debò com a persones (éssers únics i irrepetibles en cada cas), és a dir, a l’autenticitat del que som.

No es tracta de no ser egoistes, sinó de no anul·lar-nos com a persones, perquè al cap davall pot passar que la persona que pensi que s’està entregant als altres, sigui la persona més infeliç del món per no tenir-se en compte a ella mateixa, per no respectar-se a sí mateixa (recordo ara el conegut cas de les grans crisis de la Mare Teresa de Calcuta al final de la seva vida, encara que ara la vulguin fer Santa per interessos propagandístics de l’Església catòlica).

Naturalment, quan et decideixes a tenir-te en compte a tu mateix, ho has de fer des del jo bé / tu bé, que vol dir: jo em cuidaré a mi mateix i et cuidaré també a tu, jo em respectaré però a tu et respectaré, jo em tindré en compte però també et tindré en compte a tu, jo no em faré mal a mi però tampoc te’l faré a tu. Quina por hauries de tenir, doncs, des d’aquesta perspectiva, a ser devastadora?

COMENTARI DE LA MEVA AMIGA: L’amor amb amor es paga i l’amistat amb amistat es paga, i l’èxit professional té’l donen si volen, el altres … no depèn només de tu, creus que si et un bon pintor, per aquest sol fet tindràs èxit?, o cantant o etcetetc. Jo crec que no . Ho potser a mi m’ho sembla. De totes maneres no en facis gaire cas, es tard i tinc insomni...

COMENTARI MEU: Em fa l'efecte que entenc el que vols dir: que si et donen amor, tu en dones, i que si no, no en dones. Aparentment, sembla just, però ben mirat em sembla que no ho es tant, perquè al darrere d’aquesta afirmació n’hi ha una altra que seria: jo soc justa, jo no decideixo, em conformo i m’adapto a la situació, son els altres els que prenen les decisions. Però realment ets tu la que -imagino que per a protegir-te a tu mateixa- has decidit ser molt cautelosa en les relacions amb els altres i estar una mica a la defensiva.

En les teves paraules crec que apareixen “els altres” com els amos de la situació, perquè seran els que decidiran si t’estimen, si faran que tinguis èxit professional, independentment que tu siguis o no una bona persona o una excel·lent professional. I a mi això em sona, precisament, a una cessió als altres del teu poder, es a dir, a una baixa autoestima. I jo el que proposo amb els meus comentaris es justament el contrari: incrementar la autoestima i conservar el nostre poder sobre nosaltres com a persones. Es per aquesta raó que apel·lo constantment a que “tornem a casa”, o sigui, que tornem a tenir-nos en compte primer de tot a nosaltres mateixos, perquè –dóna-li tantes voltes com vulguis a l’assumpte- no podem donar allò que no tenim; no podem donar amor sinó en tenim prou cap a nosaltres. Màxim que podem fer, quan no ens estimem prou, es complaure els altres, aguantar, conformar-nos. I tot això generarà a la llarga ràbia i impotència.

¿Veus per què no puc estar d’acord amb tu amb això de “Els amics son amics perquè ells volen ser-ho i si vols amor algun altre te l’ha de donar”?

Les arrels profundes de l’amor són dins nostre, independentment de l’amor que els altres ens tinguin. Es veritat que quan érem petits depenien absolutament de l’amor dels altres, però ara ja som adults i podem prendre decisions sobre la nostra vida i, per tant, sobre com generar amor dins nostre per a escampar-lo després entre els altres.

Insisteixo: si no m’estimo prou a mi mateix, dubto molt que pugui sentir veritable amor pels altres. Podré sentir, si vols, respecte, reverencia, responsabilitat, obligació social, dependència, submissió vers ells, o el que sigui, però amor, amor, ho dubto, perquè ningú no pot estimar des del sentir-se poc estimat per exemple, i no estimar-te a tu mateix implica en el fons que no t’acabes de creure que els altres t’estimin o que tinguis dret a ser estimat pel sol fet de ser persona (es curiós que sempre lliguem aquest dret a les qualitats que tinguem: bellesa, intel·ligència, etc). Et faries creus de saber quanta gent pensa en realitat que no son gaire dignes de ser estimada