Todos nacemos con unas hermosas alas que intentamos desplegar y ofrecer al mundo. Lamentablemente, y por variados motivos, desde pequeños nos niegan la posibilidad de extenderlas y nos las van recortando poco a poco. Pero nunca es tarde para sanar, para zurzir y para cerrar el ciclo de tijeretazo y comenzar uno nuevo de amplios vuelos.
Todos los niños del mundo del mundo nacen con alas. Todos los niños son especiales. No importa si son índigo, cristal, arco iris o cualquier etiqueta de la New Age, todos son seres de luz.
Cuando negamos sistemáticamente las necesidades y deseos infantiles para que encajen con el orden establecido les estamos cortando las alas. Las tijeras primero aparecen en la propia familia y luego externamente.
Pero los bebés y los niños están mucho más conectados que la mayoría de los adultos con su propio saber interno, con su Alma, y merecen todo nuestro respeto. Nos han hecho creer que vienen sin manual de instrucciones pero sí lo traen, en su propio idioma que podemos escuchar y atender individualmente.
“PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO” (LIBRO GRATUITO EN PDF: DE CRISTINA ROMERO MIRALLES) (EL TROBARÀS A EL BLOG ALTERNATIVO)
Una amiga em comentava dies passats que no aconseguia sentir la necessitat d’estar bé.
La seva afirmació va venir després que jo li comentés una cosa meva. Li vaig dir que quan vaig anar a teràpia, el primer dia em van preguntar per què hi havia anat, i jo vaig contestar: vinc confiat a que podré recuperar l’alegria.
Li explicava a la meva amiga com, sota el meu punt de vista, perdem (o hem perdut) amb relativa facilitat durant la vida la necessitat de sentir-nos bé (llavors jo en deia d’això: sentir l’alegria) i com, en canvi, hauria de ser el més senzill del món perquè és una dotació natural que tenim o una part de l’equipament que tenim ja “de fàbrica”, és a dir, en el moment del naixement.
Al començament, he copiat unes frases del llibre “PINTARÁ LOS SOLES DE SU CAMINO”, perquè estic totalment d’acord amb les afirmacions que s’hi fan. En algun moment, algú o les circumstàncies de l’entorn ens va tallar les ales quan érem petits o una mica més grans, i ja no varem aprendre a volar amb plenitud.
Un altre dia copiaré aquí un poema que vaig escriure fa molts anys sobre això, en el qual expressava aquest mateix sentiment o intuïció.
Per a mi, per tant, era i és bàsic sentir la necessitat d’estar bé, necessitat que no tothom és capaç de sentir. I el cas és que, al meu entendre, no podrem arribar a estar bé mai si abans no sentim aquesta necessitat. Sense sentir-la, anirem tirant, anirem passant, ens anirem conformant amb la vida que portem, i fins i tot aguantarem el que ens vagi passant, amb resignació. Però la plenitud, el sentir-se viu profundament, és quelcom molt diferent a tot això, i el bo és que hi tenim dret encara que no ho sapiguem o no ho recordem.
Una altra persona molt pròxima a mi acostuma a dir que la major part de les persones “estan desconnectades” internament d’elles mateixes . Què vol dir això? Doncs que són incapaces de sentir quines són les seves necessitats emocionals, i no només la d’estar bé (el que jo en deia l’alegria), sinó moltes més: ser tingudes en compte, ser respectades, ser escoltades, poder actuar lliurement, poder gaudir d’espai suficient per a la seva vida personal, lliurar-se de la por que les lliga de mans i peus, etc. La desconnexió que dic té a veure, per tant, amb això.
El que ens passa molt sovint és que fins que no caiem a mans d’una crisi personal forta, anem fent com si estiguéssim bé. Però també seria possible que sense necessitat que ens passés això, tinguéssim els sentits (la intel•ligència emocional) suficientment afinats com per poder detectar abans de caure-hi què ens convé i cap a on hem d’adreçar-nos amb valor i determinació.
El que a mi em sembla poc discutible –repeteixo- és que mentre no siguem “capaços de sentir que necessitem estar més bé” tampoc no serem “capaços de prendre decisions definitives per a estar més bé”.
4 comentarios:
El més fotut no és que et tallin les ales des de petit en el si de la teva pròpia família,el pitjor és que et inoculen la por a trobar unes ales, posar-te'les i usar -les. Si no aconsegueixes zafarte d'aquesta por veuràs sempre la llibertat a través del vidre de la teva finestra a l'altre costat.
Si t'acostumes a viure així l'entorn estarà content amb tu però si un dia sents la necessitat d'estar bé et titllaran de immadur o que tens la crisi dels quaranta.
Fernando.
Comentari al comentari d'Anónimo:
Opino que , precisament, la por de què parles (la por a disposar lliurement de les teves ales per poder volar com vulguis) és la por que més tard apareix en forma de por al que els altres puguin dir si decideixes ser més lliure. És a dir que, per mi, la por bàsica és la que -com tu dius- ens inoculen de petits. I després aquesta por es manifesta de moltes maneres : por a volar, por als llocs tancats, por alls llocs oberts, por al que diran, por a afrontar segons quins reptes, por a dir "no" al que no ens va bé, por a que no ens estimin si decidim fer segons quines coses, etc. Es tracta en tots els casos de la mateixa por bàsica que es manifesta de diverses maneres i que pot durar tota la vida si no prenem la decisió de tenir-nos en compte a nosaltres mateixos primer de tot.
Chesús
Això enllaça una mica amb el comentari que vaig fer en el post anterior. Si un aconsegueix que li neixi sentir-se bé des de dins de si mateix sense necessitar a ningú, sense responsabilitzar a ningú llavors és totalment lliure, pot sentir-se bé independent de tercers.
És com la llibertat que se sent un cop aconsegueixes deixar de desitjar fumar. Si deixéssim de tenir desig sexual no seríem més lliures encara?
Fernando.
A mi em fa l'efecte que no es tracta de no tenir desigs. Més aviat al contrari. Penso que sentir (desigs, emocions, etc) forma part del fet de ser humans i que, pe rtant, tenim dret a gaudir-ne. La qüestió és sentir-se bé sentint. I pel que fa als altres, penso que hem d'aconseguir no només que no s'ens apareguin com els responsables del que a nosaltres ens passa, sinó com l'oportunitat que ens donen (encara que sigui inconscientment) de viure una vida més plena, amb ells, interrelacionant-nos, perquè al capdavall opino que no es pot ser persona en plenitud si els altres no formen part íntima del nostre ser individual (del nostre jo). Ara bé: Com es fa això? Primer de tot, cercant el nostre benestar emocional, el benestar bàsic, perquè no podrem donar mai allò que no tenim.
Chesús
Publicar un comentario