ELS PRIMERS AGLANS

Passats uns dies des que vaig obrir el blog, cap entrada més no hi ha hagut, així és que em decideixo a fer-ne una altra, de meva.

Ahir, quan vaig sortir a córrer com cada cap de setmana, vaig veure de seguida que les últimes pluges i el descens de les temperatures (hi ha neu als Pirineus) havien canviat el panorama de la darrera setmana. L'estiu punyent havia deixat el seu lloc a un començament tardoral amable i tranquil. Bufava una mica de vent del NW, fresc però no agressiu. Es veien encara pagesos acabant de fer la verema en un tros a la vora del camí. El bosc traspuava si no humitat, perquè les pluges havien estat minses, sí un cert aroma a recolliment i profunditat, cosa que els caminants i els corredors agraïm ja qué d'aquesta manera evitem suar excessivament. Quan vaig arribar a dalt de tot, al costat de la cabana on guarden les eines de la vinya, em vaig parar a fer uns exercicis gimnàstics i vaig contemplar el fons des de dalt del turó. Llavors va ser quan, de cop, una parell d'orenetes van passar per davant meu (jo em pensava que ja havien marxat de les contrades per causa del fred) i les vaig estar observant una bona estona. No hi havia ningú per allí, tret d'elles i jo. Vaig pensar que encara devien trobar insectes volant perquè, si no, no haurien pogut alimentar-se, però el cert és que jo no en veia cap prop meu i ni tan sols gaires papellones jugant a perseguir-se les unes a les altres. Al final, les orenentes van desaparéixer de la meva visió i vaig emprendre el camí de tornada cap a casa, corrent com havia fet a l'anada. La segona cosa extraordinària que em va psssar és que, també de cop i volta, vaig passar per damunt d'un aglà i va ser aleshores quan em vaig dir a mi mateix: mira, els primers aglans de la temporada. Però no vaig estar a temps d'aturar-me per agafar-lo i guardar-me'l, com hauria volgut, perquè els peus em duien a més velocitat que la dels meus propòsits. Durant la resta del camí, la meva intenció va ser trobar-ne un altre, però no ho vaig aconseguir. Fins i tot vaig estar a punt d'agafar-ne un que havia estat aixafat per les rodes d'un 4x4, però estava en tan mal estat que hi vaig renunciar. Per això, quan vaig arribar a casa vaig decidir escriure en el blog aquest petita crònica, perquè volia deixar constància dels meus sentiments. El cas és, que en certa manera, penso que ahir vaig tocar la felicitat, és a dir, la felicitat d'uns moments especials, viscuts sense entorpiments i embrutiments per part de res i de ningú. I em preguntava: Com seria analitzar aquestes sensacions sota el punt de vista de les regles sobre la felicitat que vaig transcriure en la primera entrada del blog? Es complirien totes? En resultaria alguna excessivament rígida? Podria ser que cap d'elles no es complís en aquest cas?

Chesús