SENTIR-SE ESTIMATS

En el mundo, la falta de amor conduce a la falta de autoestima y de confianza social. Si el niño no se siente querido o no confía en la constancia del amor que sus padres sienten por él, su salud psicológica se tornará vulnerable. El miedo a la pérdida del amor materno o paterno llega a ser tan terrible que, a veces, dispara las reacciones de huida o lucha en el cerebro reptil del niño (Margot Sutherland)

La capacitat per a sentir estima per un mateix i per les altres persones està molt lligada a l’experiència d’haver-nos sentits estimats quan érem petits. Si aquesta experiència ha estat feble o no s’ha donat, és segur que això ens haurà generat problemes per a poder estimar-nos a nosaltres mateixos i per a estimar els altres.

Sentir respecte per nosaltres mateixos i pels altres està també íntimament lligat amb aquesta experiència de la infantesa des del moment que venim al món.

En un article, que us recomano, i que es publica en El blog alternativo sota el títol de La química del amor s’explica amb tot detall com el cervell segrega oxitocina i altres substàncies del benestar quan els nens reben de la mare, primerament, i de la mare i del pare més tard la cura i el tracte que els va bé, i com aquestes substàncies els generen benestar. Val la pena llegir-lo. Ara bé, com que nosaltres ja som adults, ja no hi podem fer res en aquest sentit si no varem rebre dels nostres pares tot el que ens calia. Així és que si ens hem d’ocupar d’alguna circumstància emocional i personal, de tipus negatiu, derivada de la percepció que varem tenir de la relació amb els nostres pares, ho hem de fer com a adults, precisament, és a dir, amb eines i amb mètodes corresponents a aquesta edat.

Penso que no hi ha cap més altra manera de desenvolupar la capacitat d’estimar i de sentir empatia en l’edat adulta que no sigui partir de la pròpia autoestima. Sense autoestima no hi ha autovaloració correcta. I sense autovaloració correcta, sorgiran els dubtes i la inseguretat que ens poden portar a no saber protegir-nos a nosaltres mateixos, cosa que pot generar dependència extrema dels altres i, fins i tot, desviacions com la que pateixen algunes dones que són objecte de maltractaments i encara continuen dient: Jo sé que en el fons ell m’estima.

Tal com ha demostrat la ciència, quan hi ha benestar es detecten en sang substàncies que, és clar, han denominat hormones del benestar, però per a sentir-nos bé no necessitem que ens proporcionin substàncies químiques que el propi cervell (o sistema nerviós) nostre és capaç de segregar per ell mateix, sinó fer un gir emocional, canviar d’actitud cap a nosaltres mateixos i cap als altres.

Aprendre a saber dir NO a allò que ens proposen o ens fan els altres i que nos ens va bé és bàsic. Hem d’aprendre a posar límits als altres en aquest sentit. Però, és clar, com que hem après des de petits, per exemple, que hem de ser complaents i fer el que ens demanen, doncs costa molt de fer aquets canvi tan substancial. Quan jo era petit, la meva mare solia dir-me que jo era el més bonet dels germans, i com aquesta informació (repetida mil vegades) anava sempre acompanyada d’una petició perquè fes alguna cosa, doncs jo, com que volia sentir-me estimat per ella, acabava sempre fent allò que no em venia de gust sovint, mentre els meus germans feien la seva vida i continuaven jugant per exemple.

Ara som adults i ja podem dir NO a allò que no volem o a allò que no ens va bé. I, per tant, també podem desprendre’ns a poc a poc de les formes de funcionament emocional que teníem quan érem infants. Tan sols és qüestió de proposar-nos-ho, de començar a experimentar els seus efectes, i llavors comprovarem com creix la nostra autoestima i com, després de cada experiència, ens sentirem més forts per a seguir pel nostre camí de relacionar-nos de manera adulta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si les coses funcionen, és segur que aleshores, com diuen els científics, el nostre organisme segregui hormones dels benestar que reforçaran la percepció que tindrem d’haver triat un bon camí.

Per mi, l’amor (la capacitat de sentir-nos estimats) és quelcom que se’ns pot haver donat gratuïtament en néixer, però hi ha molts casos en que cal aprendre a estimar en l’edat adulta si és que no varem desenvolupar aquesta capacitat de petits per la raó que sigui. I la base d’aquest aprenentatge –repeteixo- està a aprendre a estimar-se un mateix. Sense això, no hi ha res a fer. Podrem viure enamoraments molt encesos que ens semblaran l’amor més excels i definitiu, però això, per si sol, no serà l’amor del que jo parlo perquè només podrà fer-nos segregar temporalment substàncies del benestar (opiacis en definitiva). L’amor és una altra cosa, és el respecte, la comprensió, l’empatia, la compassió, etc, cap a un mateix i cap als altres. I les persones no podem viure (o no podem viure plenament com a persones) sense l’amor. Es diu, per exemple, que els nens acabats de néixer es moririen si no rebessin amor (cures, carícies, petons, etc) però a mi em sembla també que els adults que no tenen amor (perquè no són capaços de sentir-lo) són, en certa manera, morts en vida.