La por a canviar d'actitud

“Sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo”

Alex Rovira, en esta entrevista publicada en El País, el 15-11-2009, y titulada “¿Quién serías sin tus miedos?” sintetiza muy bien todos sus planteamientos alquímicos ante las crisis.

Palabras sobre las que merece la pena reflexionar y que levantan el ánimo:

¿Qué tiene de bueno esta crisis?
Pues que va a servir de palanca de cambio para desenmascarar las falsas creencias y los valores corrompidos del viejo paradigma materialista. Y esto va a generar muchas crisis existenciales individuales, provocando que las personas que basan su felicidad en aspectos externos comiencen a cambiar su foco de atención, volviendo su mirada hacia el interior. Por más doloroso que pueda resultar, es un proceso tan natural como necesario. Pero debido a nuestro temor al cambio, sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo.

¿Ha padecido alguna crisis existencial?
Varias. Por ejemplo, cuando tenía 27 años un infarto se llevó a uno de mis mejores amigos y su muerte me arrastró a una depresión, de la que salí sin pastillas, escribiendo. Así surgió mi primer libro, La brújula interior.

¿Y cómo ve la vida hoy?
Estoy aprendiendo a recibir los contratiempos con humildad, pues me permiten limar mi ignorancia y desarrollar la objetividad y la sabiduría para poder aceptar lo que sucede en cada momento. Ya no doy por sentado nada. Por eso me sigo sorprendiendo por todo lo que me está pasando, y no sólo en el plano profesional.

¿Qué le mueve a hacer lo que hace?
La gratitud de estar vivo y de poder servir a los demás haciendo lo que amo: compartir mi propia experiencia. Debido a la sociedad en la que vivimos, muchos se han olvidado de que la vida es un milagro. En eso consiste vivir despierto: en agradecer y compartir, desarrollando tu función lo mejor que puedas. La pregunta no es qué puede hacer la vida por ti, sino qué puedes hacer tú por la vida. Y para eso primero tienes que comprometerte con tu propio crecimiento interno: ¿quién serías si no tuvieras miedo?

¿Es usted feliz?
Más que feliz, me siento en paz conmigo mismo, con los demás y con la vida. La verdadera felicidad emerge desde nuestro corazón cuando relajamos cuerpo y mente. Por eso es absurdo e inútil buscarla afuera. Aunque es cierto que nos visita de improvisto cuando disfrutamos intensamente del momento presente, podemos aprender a crear las condiciones necesarias para que se instale en nosotros cada vez con más frecuencia y profundidad. Yo prefiero la alegría a la felicidad.

Entonces, ¿el éxito no le ha ayudado a ser más feliz?
En absoluto. El éxito mundano le da a tu ego más excusas para querer que la realidad se adapte a tus deseos y expectativas. Si no vas con cuidado te puede esclavizar en el egocentrismo y la insatisfacción. Sobre todo porque con este tipo de éxito viene la fama y ésta hace que los demás cambien la manera de verte y de relacionarse contigo. Te convierten en un personaje. Para no volverte un narcisista es importante discernir entre lo ilusorio y lo real.

¿Y cómo lo hace?
Siendo honesto. Intento no engañarme acerca de cómo me siento y de cómo me relaciono con los demás. El éxito tangible y mundano me sirve para reforzar mi convicción de que el verdadero éxito es intangible y espiritual.

(El Blog Alternativo )
------------------------------------------------------------------------------

Qui de nosaltres no ha dit mai allò de: Necessito un canvi? Estic segur que ningú. Tots hem sentit la necessitat de canviar, més d’una vegada al llarg de la nostra vida. Però dins nostre conviuen igualment aquest sentiment i un altre que es la por a canviar. Així és que, habitualment, el que fem és anar d’un cantó a l’altre sense parar. Tenim dies que sentim més la necessitat de canviar i, per tant, elaborem nous projectes per a la nostra vida; i altres dies que sentim més la por a fer els canvis que considerem necessaris. Naturalment això ens porta a la frustració i a la impotència.

L’entrevista a l’Àlex Rovira que he transcrit (no sé si “El blog alternativo” l’ha reproduïda sencera) és força interessant i penso que val la pena llegir-la. Afirma que “Sólo nos atrevemos a cambiar cuando nuestro sufrimiento es mayor que nuestro miedo”. És possible que sigui així, no ho sé del cert. De tota manera, a mi m’interessa destacar un aspecte de la por que no apareix en l’entrevista.

Quina mena de canvi necessitem? L’Àlex parla de la crisi econòmica que patim, però de retruc es refereix també a les crisis personals. Per això la meva pregunta és: Quina mena de canvi necessitem de cara a la nostra crisi personal?

Som molts els qui davant d’una crisi d’aquestes característiques hem intentat diverses “solucions”. Uns han optat per canviar-se de pis, o per comprar un apartament vora mar o a la muntanya. Uns altres han deixat la feina i s’han posat pel seu compte. Uns altres han marxat de la ciutat on vivien per anar a residir en un poble petit. Uns altres han desfet la seva parella i se n’han anat a viure sols o amb una de nova. Uns altres han canviat de professió o han decidit començar a estudiar una carrera universitària. Uns altres s’han fet socis d’una ONG i han anat de cooperants a països del nomenat Tercer Món. I que consti que no estic dient que aquests canvis i d’altres hagin d’haver estat fets sempre per raó d’una crisi personal, però a mi m’interessa ocupar-me ara tan sols dels casos en què així ha estat.

Què és el que ha passat, normalment, després d’aquests canvis? Doncs que en molts casos (no sabria dir el percentatge, òbviament) les crisis se’n van amb els seus “propietaris” al nou lloc, a la nova feina, a la nova casa, a la nova residència, etc. Això ho sap tothom. Les crisis són personals, les pateixen els subjectes, i en conseqüència, la majoria de les vegades no marxaran pel sol fet d’haver canviat alguna de les coses que he posat com a exemples.

I ara ve el més important per mi: L’únic canvi que ens pot donar la pau al cor que preconitza l’Àlex Rovira és EL CANVI D’ACTITUD.

La por a la vida, la por als altres, la por a equivocar-nos, la por a no poder aconseguir el que volem, la por a patir una crisi personal més profunda, la por a perdre el que tenim, etc, totes aquestes pors tenen a veure, al meu entendre, amb una actitud que no ens va bé, que no és saludable per a nosaltres, que no ens ajuda a sentir benestar i alegria.

L’Àlex es refereix a “la gratitud de estar vivo” i hi estic d’acord, és importantíssim sentir-la, però entenc que per a sentir-la també has de sentir altres coses i prèviament.

El primer de tot és que som persones i que pel sol fet de ser-ho tenim dret a ser respectats (tota persona és digna de ser respectada pel sol fet de ser-ho). Si som capaços de interioritzar aquest pensament i incorporar-lo al nostre dipòsit de conviccions profundes, aleshores podrem respectar-nos a nosaltres mateixos i sabrem aturar tot el que vingui dels altres que no sigui respectuós de cara a nosaltres. És a dir que la base de tot està en l’autoestima, en estimar-nos a nosaltres mateixos, perquè és el fonament del canvi personal que necessitem. Però el que succeeix sovint és que això també ens fa por, de forma que, al final, el que sentim és que ens fa por canviar d’actitud perquè això pot comportar perdre la feble estabilitat que tenim, i així tanquem el cercle i tornem a buscar canvis externs sense tocar per res el fons de l’assumpte.

Com és lògic, la gratitud per sentir-nos vius no es pot sentir si no ens sentim vius. Però per a sentir-nos vius, cal que ens sentim persones i persones respectades, amb plena estima cap a nosaltres mateixos. Així és que la nova actitud, la que ens pot ajudar a canviar hauria de basar-se, segons com jo ho veig, a respectar els altres i a fer que els altres ens respectin o, si més no, a aturar totes les paraules i accions dels altres que no ens respectin. Sense això no hi ha canvi possible a fer en profunditat a les nostres vides. I, per tant, la primera por que hem d’afrontar és, precisament, a canviar d’actitud.

La nova actitud, basada en el respecte tal com l’acabo de descriure, ens ha de permetre encarar la vida amb positivitat. No es tracta ja de, com hem fet sempre, de tenir present constantment “el malament que van les coses al món”, ni de queixar-nos permanentment de tot, ni de fer culpables als altres de tots els nostres mals, ni d’enganxar-nos als serials televisius (o als propis telenotícies) on cada dia ens passen les dosis de desgràcies i penes que ens calen. No. Es tracta d’arrancar des del present, des del que som, des dels nostres valors, des de les nostres qualitats, i projectar un futur basat en els objectius positius que volem aconseguir. Cal tenir fe en que els aconseguirem perquè tenim fer en nosaltres. I llavors ja ens podem anar preparant per a aconseguir-los i –aleshores sí- per a ser agraïts i per a sentir-se agraïts perquè som vius. I tant! I ben vius que ens sentirem! L’únic que no hem de fer és dedicar ni un minut a la negativitat. És necessari que deixem de criticar, que deixem de lamentar-nos per la nostra mala sort, que deixem de contemplar la vida com un cúmul de desgràcies, que ens relacionem en forma competitiva amb els altres, etc, perquè justament això, dedicar-hi temps i pensaments a tot això ens pot complicar la vida.